4.000 soldats nord-americans han mort a l’Iraq en cinc anys. Aquest titular l’hem vist, llegit i escoltat repetidament aquests dies com a demostració del fracàs de Bush. Però les xifres, sempre lamentables perquè darrera de cada dígit hi ha una persona, només tenen significació si es comparen amb altres xifres.I les comparacions no avalen en cap cas la visió apocalíptica que els mitjans s’entesten a donar. Si els 4.000 soldats morts es comparen, per exemple, amb les 20.700 baixes sofertes pels insurgents armats, responsables de milers d’atemptats i crims indiscriminats, no sembla una derrota.
Fins i tot, si es comparen els gairebé 8 anys de Bush amb els 8 anys del mandat de Clinton, resulta que el saldo és encara favorable a l’adminsitració republicana, ja que durant tota l’administració demòcrata van morir 7.500 soldats nord-americans.
Si anem més enllà encara i ho comparem, com li agrada tant a la internacional mediàtica, amb la guerra del Vietnam, les dades són encara menys significatives. En els 9 anys en que els Estats Units van estar implicats directament en la guerra del sud-est asiàtic, entre 1975 i 1973, hi van morir 58.219 soldats nord-americans. És a dir, catorze vegades més.
Però de les xifres de les baixes nord-americanes a l'Iraq se’n desprenen unes altres que també val la pena publicar. Sobre tot, per confrontar-les amb alguns dels mites de l’antiamericanisme militant, com per exemple que els que més moren a les guerres dels ianquis són els negres.
El 81,5% dels 4.000 morts ho van ser en combat, mentre que el 18,5% ho van ser per accidents, malaltia, assassinat o suïcidi. El 96% dels soldats nord-americans morts eren homes. El 74,8 % eren blancs, el 10,7% llatins i el 9,5% negres.
