N’hi ha que creuen que només hi ha una memòria històrica: la seva. I quan arriben al poder fan lleis que la consagran. Abans, d’això se’n deia reescriure la història. Ara, prefereixen l’eufemisme de dir-ne recuperació de la memòria.Una recuperació de la memòria que no només exclou la de molts altres sinó que ni tan sols es capaç de recuperar la integralitat de la seva. Una memòria anèmica i amnèsica, on les zones fosques han quedat pudorosament estalviades.
Aquesta entronització de la memòria selectiva ha portat a buscar uns ossos i ha deixar-ne enterrats uns altres. Però els ossos que no es busquen també tenen memòria. I de tant en tant, com els cadàvers de l’armari, apareixen en el moment menys oportú.
Aquesta setmana, just al final de la legislatura que ha consagrat una determinada versió de la memòria històrica, s’ha trobat per casualitat una fossa que podria contenir les restes del líder trotskysta català, Andreu Nin.
Nin va ser segrestat a Barcelona i traslladat a la zona d’Alcalá de Henares l’any 1937, on va ser torturat per agents soviètics. Els mètodes de tortura, habituals a moltes txeques, solien ser brutals. En el cas de Nin el van escorxar, li van arrencar la pell a tires perquè confessés ser un espia de Franco. Nin va resistir i finalment el van liquidar d’un tret al cap. Per dissimular, van fer córrer la versió que havia aconseguit escapolir-se amb l’ajuda dels “seus amics de la Gestapo”. Una versió que va defensar personalment el cap de govern de la República, Juan Negrín. El cap d'un govern que en cap moment, tot i tenir coneixement de la seva detenció, va fer res efectiu per impedir-ho.
Els que volen ser els hereus de la República han ensopegat amb l'os de la memòria.
