L'os de la memòria
N’hi ha que creuen que només hi ha una memòria històrica: la seva. I quan arriben al poder fan lleis que la consagran. Abans, d’això se’n deia reescriure la història. Ara, prefereixen l’eufemisme de dir-ne recuperació de la memòria.
Una recuperació de la memòria que no només exclou la de molts altres sinó que ni tan sols es capaç de recuperar la integralitat de la seva. Una memòria anèmica i amnèsica, on les zones fosques han quedat pudorosament estalviades.
Aquesta entronització de la memòria selectiva ha portat a buscar uns ossos i ha deixar-ne enterrats uns altres. Però els ossos que no es busquen també tenen memòria. I de tant en tant, com els cadàvers de l’armari, apareixen en el moment menys oportú.
Aquesta setmana, just al final de la legislatura que ha consagrat una determinada versió de la memòria històrica, s’ha trobat per casualitat una fossa que podria contenir les restes del líder trotskysta català, Andreu Nin.
Nin va ser segrestat a Barcelona i traslladat a la zona d’Alcalá de Henares l’any 1937, on va ser torturat per agents soviètics. Els mètodes de tortura, habituals a moltes txeques, solien ser brutals. En el cas de Nin el van escorxar, li van arrencar la pell a tires perquè confessés ser un espia de Franco. Nin va resistir i finalment el van liquidar d’un tret al cap. Per dissimular, van fer córrer la versió que havia aconseguit escapolir-se amb l’ajuda dels “seus amics de la Gestapo”. Una versió que va defensar personalment el cap de govern de la República, Juan Negrín. El cap d'un govern que en cap moment, tot i tenir coneixement de la seva detenció, va fer res efectiu per impedir-ho.
Els que volen ser els hereus de la República han ensopegat amb l'os de la memòria.
4 comentaris:
Evidentment, Andreu Nin s'ha de comptar entre les víctimes de les hordes marxistes. Ara bé, Andreu Nin va contribuir ideològicament i políticament a alimentar aquelles hordes marxistes. La revolució es menja els seus fills.
És curiós contrastar el destí de Joaquim Maurin i d'Andreu Nin:
- Maurin és el dirigent "dretà" del POUM, és a dir el més procliu a establir aliances polítiques amb la "petita burgesia" (aquí incloïen tant a la petita burgesia urbana com a la mateixa pagesia). Maurin, per dir-ho així, és el Bukharin espanyol. Maurin és també el diputat del POUM. El 18 de Juliol agafa Maurin a Galícia, un dels primers territoris alliberats. Maurin quedarà pres durant tota la guerra. El POUM el va creure mort durant mesos. La mediació del clergat de Lleida va salvar la vida de Maurin que, després de la guerra, i complir part de la condemna emigrarà a Amèrica.
- Nin és el dirigent "esquerrà" del POUM. És l'element trotskista, si bé havia trencat amb Trotski el 1934, per la qüestió de l'Aliança Obrera (que Trotski refusava en el format proposat per Nin). Nin no caurà en mans dels franquistes. Fins i tot fou Conseller de Justícia de la Generalitat. Ara bé, quan el POUM cau en desgràcia, Nin desapareix. El PCE i els agents soviètics l'han liquidat. El seu cadàver no ha aparegut fins ara. Negrín, que va col·laborar en la destrucció del POUM, va després reconèixer que totes les acusacions de col·laboració amb el franquisme eren inventades.
Quan Barcelona fou alliberada a les txeques hom va trobar més detinguts cenetistes i poumistes que elements afectes. Això també té una explicació: els elements afectes foren massacrats sense pietat. Però hi ha una cosa clara: el comunisme sempre és caïnita. Com que el comunista crea una societat que viu de l'explotació directa dels treballadors (per comptes de la lliure relació patró-treballador de l'economia de mercat), tota la jerarquia se sosté mitjançant la violència. Pugnes contínues condueixen a purgues fenomenals.
En les darreres hores de vida, Nin va comprovar de com d'equivocat havia estat en les seves idees radicals, primer republicanes i després comunistes. Potser a través del penediment va salvar l'ànima. L'honor ja l'havia perdut en el moment que s'associà als enemics de la civilització.
Jaume
Al·lucinant la informació de TV3 al TN Migdia! En un clip d'uns tres minuts dedicat a explicar la troballa de la fossa a Madrid i la significació històrica de Nin, l'esment dels seus segrestadors i assassins ha brillat per la seva absència. No cal dir que el PSUC i el PCE, còmplices com a mínim (com a mínim) de la seva desaparició i del tot culpables de la posterior manipulació mediàtica, no han aparegut esmentats ni de passada. Per un moment, he pensat que a TV3 fins i tot penjarien el mort als fatxes dolents de sempre, en una reedició del vomitiu "¿On és Andreu Nin? —A Salamanca o a Berlín!". Que ningú no dubti que si a Nin l'haguessin mort els nacionals, tot el TN hauria anat dedicat a la notícia, amb la inserció d'algunes imatges de Rajoy o Albert Rivera. Quin fàstic, això de la memòria histriònica!
Maurín va ser salvat per gestions de la seva família, que era de l'altre bàndol, no per ser "centrista". Més dretà que Carrasco, és difícil de ser, per exemple. i, mira, afussellat. Què va pensar Nin al final, també és difícil...Difícil de saber! En tot cas, es va negar al joc stalinista de declarar-se culpable, que és el que pretenien els seus assassins, la qual cosa l'honora, l'honora molt. De fet, així, va salvar la pell de tot els companys que posteriorment van ser jutjats a Barcelona i absolts d'alta traïció. Barcelona, per sort, no era -encara- Moscú, tot i que, ara, va en camí de ser un "Moscú" d'opereta, però aquesta és una altra història.
Lola
Carrasco fou afusellat per adhesió a la rebel·lió. No hem d'oblidar que Carrasco va col·laborar amb el "govern" basc separatista d'Aguirre. El mateix Carrasco era un separatista radical que havia votat en contra de l'Estatut del 1932 perquè li semblava massa "tou".
Jaume
Publica un comentari