Avui, 25 d’abril, hauria d’haver estat designat Dia Mundial del Cinisme enlloc de Dia Mundial contra la Malària. Amb aquesta commemoració, que avui s’estrena, es pretén anar recordant els milers de persones que moren cada any d’aquesta malaltia a tot el món. Una malaltia que estava pràcticament eradicada quan l’ecologisme va aconseguir, l’abril de 1972, la prohibició del DDT com a pesticida. Des d’aleshores, han mort per malària prop de 97 milions de persones.
Entre els defensors del vell pestidida hi ha científics, estadísitics i ecologistes escèptics com Bjørn Lomborg, que argumenten que és un mètode barat i eficaç contra la malària. Afirmen que, gràcies al DDT, la malaltia va desparèixer d’Europa, on era endèmica a Grècia o Itàlia. A Sri Lanka, els casos de malària van baixar de 2.800.000 el 1948 a 17 el 1963. A l’Índia, de 100 milions de casos el 1935 es va passar a 300.000 el 1969, i Bangladesh va ser declarada zona lliure de malària.
Recentment, l’OMS va autoritzar l’ús domèstic del DDT a alguns països africans. Ho va fer amb discreció i com aquell no vol la cosa. Per entendre’ns, va actuar com ho ha fet el tripartit autoritzant un traspàs, que no un trasvasament, d’aigua de l’Ebre a Barcelona.
Cada cultura política genera els seus tabús, els seus pecats i les seves excomunicacions. I el mediambientalisme polític no és una excepció. Com tota ideologia paratotalitària acaba sent víctima dels seus propis prejudicis i fantasies. Comparats amb els complexos de culpa que genera el catastrofisme ecocondríac, els quatre pecadets del catecisme catòlic, apostòlic i romà, semblen una collonada.
