Acabo de llegir el llibre del periodista català Josep Martí, "Ets de dretes i no ho saps". Un llibre que no pretén fer cap aportació acadèmica a la ciència política sinó simplement servir de mirall de l'anomalia que comporta per a una societat democràtica que tot un sector de la societat, petit o gran, visqui camuflat, amb por i vergonya de declarar i reconèixer la seva pertinença ideològica.On és la dreta catalana? Existeix? És invisible? A Catalunya es dóna per bo un clixé de la dreta tan perniciós que fa impossible que ningú s'hi pugui identificar. Poques persones gosen definir-se com a conservadores, i les que ho fan, sempre matisen l'afirmació com si estiguessin obligades a demanar perdó. Ets de dretes i no ho saps està escrit des del convenciment que aquesta invisibilitat de la dreta catalana és una anomalia que cal reparar per fer més enriquidora la batalla de les idees que és, a fi de comptes, el que fa avançar les persones i les societats. Els armaris de la història estan plens de cadàvers que ho foren en nom de totes les ideologies. A Catalunya, a punt d'acabar la primera dècada del segle XXI, sembla com si només la dreta tingués encara coses de les quals penedir-se. A l'esquerra no se la jutja mai pel passat, a la dreta constantment. Aquest llibre vol reivindicar la dreta sense necessitat d'afegir-hi adjectius (moderna, liberal, democràtica) i vol ser una invitació als conservadors catalans a assumir amb naturalitat i orgull la definició política que els pertoca.El llibre, que recomano calurosament, és l'exemple patent del que vol denunciar: la dificultat per sortir de l'armari davant l'abassegadora hegemonia dels valors i les idees de l'esquerra. Hi ha moments en la lectura del llibre que tens la impressió que el seu autor no ha pogut escapar tampoc del parany i que sembla que escriu algunes coses només per obtenir el "nihil obstat" de l'esquerra.
Són precisament aquestes feblebses que supuren en alguns dels temes que aborda el llibre el que li dóna encara més credibilitat. És molt difícil ser de dretes, però encara més reconèixer-lo públicament sense haver de pagar alguna mena de peatge.
No us el perdeu!
ADDENDA.- De cara a una segona edició, recomanaria al seu autor la correcció de dues errades. La primera, que Santiago Carrillo no va ser pare de la Constitució. Ho va ser Jordi Solé-Tura, aleshores diputat pel PCE-Psuc. La segona, que el règim franquista no va ser totalitari. Va ser una dictadura, un règim autoritari, criminal, però no totalitari.
