Finalment, l’Estat ha fet públiques les balances fiscals. Com era previsible, no han estat una sorpresa. La seva publicació confirma la obvietat que les comunitats més riques aporten més del reben i les més pobres reben més del que aporten. Cosa que tothom sabia, per intuició i per més d’una trentena d’estudis que s’havien fet al respecte des que Ramon Trias Fargas va publicar el primer el 1960. La diferència és que ara, per primera vegada, es disposa d’unes xifres oficials.
La demanda de publicació de les balaces fiscals per part del nacionalisme català s’havia convertit els últims anys en un autèntic mantra. Semblava que el dia de la seva publicació seria com el dia del judici final, quan tot el món estaria cridat a veure la injusticia comesa contra Catalunya. Una injustícia que avalaria la decissió d’acabar amb l’espoli centralista i esdevenir finalment un estat independent i sobirà.
La veritat és que la publicació de les balances fiscal no ha tingut res d’èpic ni de sobrenatural. Les xifres mostren que hi ha un dèficit greu però no un espoli, cosa que deixa al nacionalisme català sense l’únic gran argument no ètnic que tenia per a justificar el trencament amb Espanya. Si el dèfict fiscal fos una raó per a la independència, amb les balances fiscals a la mà la primera comunitat que hauria d’exigir-la seria Madrid.
Però com que el nacionalisme, igual que el franquisme, és inasequible al desaliento obrirà un nou front per demostrar que les balances fetes públiques per l’Estat són incorrectes. Més encara, que són una estafa a Catalunya i un insult als catalans perquè les xifres reals del saqueig són molt més elevades. Una nova batalla amb la que ens tindran entretinguts a partir d'ara.
ADDENDA.- Tot i això, voldria deixar clar que la magninud d'aquest dèficit és injustificable, com és injustificable el manteniment de polítiques de subsidi permanent en determinades comunitats autònomes que no ajuden en res ni al seu desenvolupament ni a estimular-ne l'esperit emprenedor. Unes polítiques caciquils que només serveixen perquè els governs socialistes d'Andalusia i Extremadura, entre altres, puguin mantenir lligada la clientela electoral.
És injustificable que després del procés redistribuïdor de l'estat, les famílies catalanes siguin les vuitenes d'Espanya en renda disponible quan el PIB de Catalunya és el quart de l'estat espanyol.
