Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Amb el sindicat hem topat

Publicat a l'Avui d'avui:
La nova llei d'educació de Catalunya, que el conseller Maragall està tirant endavant com qui llaura amb un bou coix, tant li costa d'avançar, és una llei possible. Retoca allò que li és permès de retocar, que és la gestió de la cosa, però no la cosa. La cosa, la fundació del sistema, és assumpte de Madrid. De manera que continuarem patint, pel que fa a la criança cultural de les noves generacions, els defectes estructurals d'un sistema que està pensat per passar l'estona. Dit d'una altra manera, continuarem tenint una ESO massa llarga i un batxillerat massa curt. Entre altres coses.

I com que la llei només pot aplicar una capa d'arrebossat en una paret que trontolla, el resultat no acabarà de treure tot el partit als diners que hi aboca, i n'hi aboca molts. És una solució catalana: posar-hi molts diners, posar-hi molt de personal -no tant com Extremadura, és cert- per fer coses noves, per fer provatures, per eixamplar el servei, quan la lògica fóra millorar el rendiment del que hi ha. La sisena hora, que és una minúcia, va comportar afegir milers de professors. Milers! Una hora més! I que ni tan sols és lectiva! La raó és un llast que té el sistema públic i que pren la forma de sindicat. El sindicat sempre s'hi oposa. A tot. Al canvi. A la millora. A l'esforç. A l'avaluació.

El sindicat, i sobretot el sindicat corporatiu, se sent propietari d'un model que fa aigües, però que és seu, i per tant intocable. Llavors fan servir paraules ampul·loses -privatització!- com a bastió dels privilegis. No canviaran, els professors, d'hàbits o de sistemes! Gens! Que es contracti més personal!

Li explicaré un secret, conseller. Sap, senyor Maragall, per què els alumnes saben tan poc anglès que punxen quan se'ls apamen els coneixements després d'anys i anys de classe? Perquè les classes són mudes! Escriuen però no parlen. No m'hi posi més professors, conseller: faci que treballin millor.