Si alguna virtut ha tingut la crisi financera ha estat l’ha de posar en evidència, una vegada més, la pulsió anti-sistema que conserva en el seu pap l’ensucrada socialdemocràcia d’aquest país. En un tres i no res, han recuperat de l’abocador de la història el rosari d’anatemes contra el mercat, la banca i el capitalisme que el mur de Berlín havia enterrat sota les seves runes.
Segons ells, la culpa de la crisi seria un excés de llibertat. Perquè, com tothom sap, una cosa és la llibertat ben entesa i una altra, molt diferent, el llibertinatge. I per salvar-nos d’aquests excessos, ens anuncien més regulació, més Estat i més polítics foten-t’hi cullerada.
A diferència del pensament liberal, l’esquerra encara pensa en termes decimonònics com més estat contra menys estat o més regulació contra menys regulació. Una contraposició que, de fa temps, cap pensador liberal formula d’aquesta manera.
El pensament liberal clàssic considera l’estat un mal necessari, i per això defensa la divisió de poders i el control estricte del poder polític. Als liberals sempre els ha fet angúnia la seva desmesura. Però també han tingut clar que hi ha funcions que només l’Estat pot fer, o fer d’una manera més efectiva. És per això que els liberals no parlen tant d’estat mínim com d’estat òptim, ni de més o menys regulació, sinó de quina és la regulació adeqüada.
Si la crisi de les subprimes es mira sense les ulleres de l’antiliberalisme, es pot veure com en el seu orígen no hi ha tant una insuficiència de regulació com una mala regulació. Però l'esquerra no vol sentir ni a parlar d'anar a l’oculista sinó de tornar a intentar l’assalt al Palau d’Hivern. L’hora del retorn de l’Estat –com si mai se’n hagués anat- ha arribat. I l'esquerra nostra de tota la vida no pensa desaprofitar-ho per una qüestió de dioptries.
Ara que s’acosta una nova apoteosi de l’estat i de la seva bondat intrínseca, val la penar mirar les maravelles que la seva intervenció provoca, per exemple, en el mercat del petroli. En plena crisi financera, però també energètica i alimentària, bastants governs dels països membres de l’OPEP ja han anunciat que pensen retallar la producció perquè torni a pujar el preu del petroli. Tot un exemple dels beneficis que comporta el control polític dels bens econòmics.
