Ni amb els meus tampoc

El "No amb els meus diners" de Montserrat Nebrera ha provocat l'escàndol:

Aquests dies s’ha aixecat una gran polseguera pel “tunejat” del cotxe del President del Parlament. Tot i que jo vaig introduir el tema en el debat parlamentari dijous passat (enllaço el video aquí), crec que això només és una anècdota. Amb els diners que pago com a contribuent tampoc m’agrada que es paguin mitjans de comunicació públics al servei dels qui manen, o que es comprin voluntats a tort i dret camuflades sota la forma de subvenció, o que s’engrandeixi una funció pública catalana amb la que estem capficats en competir en territoris d’Espanya que mai havien estat el nostre referent. Podríem prescindir de ministeris superflus, diputacions provincials de pacotilla, consells comarcals que han d’inventar les seves competències, organismes reguladors que anem amuntegant un sobre l’altre per a escarni de l’anterior. No sabeu quants diners ens costa mantenir tot el que no serveix més que per donar una feina a qui hi treballa. Fins i tot el que ens costa mantenir els partits.

Però parlem dels partits: tampoc vull que amb els meus diners es pagui la campanya d’un candidat i no de l’altre. Hi ha més d’un candidat a Barcelona, Tarragona i Lleida en els propers Congressos provincials, però sols l’”oficialista” té la seu per trucar per telèfon (i el telèfon!!), i les dades dels afiliats per poder-los contactar, i uns mitjans de comunicació comprats a cop de sobre indigne, o de favors inconfessables, o d’apostes de futur que els permetin sobreviure. Com és si no, que l’ABC s’escandalitza pel fet que Santi Gotor no hagi sortit compromissari? Com si això fos inversemblant! El miracle hagués estat que sortís elegit, com, malgrat tots els obstacles, han aconseguit fer-ho persones que estan per la renovació, però no ho diuen per no ser massacrats. Santi era peça a abatre, però la única cosa que han aconseguit és convèncer encara més gent de què no hi ha res a fer amb els que porten vint anys vivint del partit i en el partit, malgrat perdre sistemàticament, elecció rere elecció, votants i simpaties. Han d’anar tots a treballar on ho fa la major part dels afiliats, fora del partit. O és que pensen jubilar-se dintre? I els estranya que la gent no cregui en aquesta casta política, com no creu tampoc en els sindicats que s’arroguen la representació del conjunt quan la major part dels que treballen no els recolzen?

La justíssima rebel·lió està en marxa: la ciutadania ja percep la vergonya de l’hipertrofiat sector públic, i la gent als partits comença a estar farta del cacics i les seves trampes. Per això, quan algú des de la direcció del meu partit s’escandalitza pel cotxe d’en Benach penso: fariseu!! (o farisea..) I vosaltres, que no useu els diners del partit en benefici propi? Vosaltres, que no creieu que el partit és vostre? Vosaltres, que no esteu pagant fidels de conveniència per tal de continuar vivint del “cuento”?

S’està acabant. Ja arriba la rebel·lió cívica. Si ni la “societat civil”, ni els sindicats, ni ningú amb nom ho fa, serà la gent anònima qui prengui el relleu del compromís que sempre requereix el canvi.