Les llengües no han de ser perseguides ni discriminades, perquè fer-ho vol dir perseguir i discriminar les persones que les parlen. Les llengües no són una propietat del territori sinó una facultat de les persones i aquestes tenen tot el dret a no ser forçades a prescindir-ne.
Però, una cosa és la defensa d'aquest dret quan és vulnerat i una altra molt diferent creure que el manteniment, la promoció o la recuperació de llengües ancestrals, més enllà de l'interès científic, és necessàriament una cosa positiva.
La diversitat lingüística, nescuda del procés evolutiu de grups humans aïllats els uns dels altres, és el principal factor d'incomunicació entre la humanitat. Ara i abans. La Babel bíblica mai ha estat una gràcia sinó un càstig diví.
En una societat globalitzada com l'actual, en l'era d'internet, la barrera lingüística és més que un anacronisme, és un ghetto. És una frontera mental molt més difícil de tombar que qualsevol frontera política. A la UE ho sabem prou bé.
Es per això que crec que tots els esforços i recursos dedicats -i cada dia se'n dediquen més- a fomentar la diversitat lingüística enlloc de promocionar una autèntica llengua franca universal., és un error. No es tracta de recuperar l'esperanto o de fabricar un nou idioma, sinó de promoure la llengua franca de la nostra època: l'anglès.
Cada època ha tingut les seves llengües franques, normalment la llengua de la potència política hegemònica. Però abans, aquestes llengües franques només eren patrimoni de minories i elits. Ara, pel contrari, la llengua franca s'ha democratitzat i es podria democratitzar encara més amb un promoció entesa, per exemple, com una part més de l'ajuda al desenvolupament.
Fomentar la diversitat és una moda. Acabar amb la incomunicació, una necessitat.
