Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Que la realitat no et malmeti un bon titular

Titular a a la portada de La VanguardiaEl tractament informatiu de l’incident de les sabates llançades contra Bush es paradigmàtic. S’hauria d’ensenyar a totes les facultats de periodisme, quan la majoria d’aquestes tornin a ser-ho. L’incident ha servit als mitjans no per explicar la situació real i el context actual de l’Iraq sinó l’imaginari, el que tant tossudament han fabricat en els últims cinc anys.

Només així s’entén que no hagin explicat les coses més elementals que un periodista té l’obligació d’informar davant de qualsevol esdeveniment; ni que tornin a matxacar-nos amb la cançó enfadosa de la gran reacció del carrer àrab que, ni ara d’entusiasme ni abans d’indignació, mai ha tingut lloc. Totes les imatges de suposades manifestacions, com molt bé explica Barcepundit, estan preses en plano curt, que és aquell que converteix quatre gats en una multitud.

Si un periodista espanyol hagués llançat les seves sabates contra Zapatero, el primer que haurien fet els mitjans, després d’assegurar-se de tenir les sucoses imatges, hauria estat saber de qui es tractava. Gairebé ningú no hauria gosat dir que era l’expressió del rebuig que provoca la política de Zapatero en l’opinió pública espanyola, ni hauria anat a enregistrar imatges, per exemple, d’uns abertzales radicals ballant pel carrer amb sabates a la mà. El que haurien fet els mitjans era gratar per saber si el periodista era un tarat mental o un submarí del Grapo, ETA o de l'organtizació “Reporters sense Sabates”.

Doncs això que aquí no haurien fet, és el que fan sistemàticament amb l’Iraq. Per poc que s’haguéssin interessat pels fets haurien pogut saber que el periodista és un seguidor de la facció del clergue xiïta radical Moqtada al-Sadr, l’única força política que al parlament iraquià està en contra de l’acord de seguretat amb els Estats Units.

Però el més greu de tot no és només que no hagin gratat en aquesta direcció, sinó que hagin amagat informació de la que disposaven sense haver-la de buscar. Alguns mitjans d'aquest país, en el seu sectarisme, han arribat a censurar teletips d’agència que explicaven que la resta de periodistes presents a la conferència de premsa de Bush i Al-Maliki es van disculpar i van criticar el seu company. Barcepundit ho ha constatat anant a veure com han publicat el mateix text de l’agència Reuters El País i Público. No s'ho perdin. Una autèntica classe de periodisme. D'aquell periodisme al que mai la realitat li farà perdre un bon titular.