I no tant per Obama, com per la claca. Tanta eufòria desmesurada no pot ser bona. Corre el risc d'esfondrar-se en una depressió més ràpida i profunda que la crisi de les subprime.
Pel contrari, per tots aquells que no ens agradava l'inconsistent programa electoral d'Obama, una presidència pragmàtica seria un regal. I, pel que sembla, tot fa pensar que el canvi serà més d'estil que de fons. El canvi comença i acaba en la figura d'Obama. El canvi és un negre a la presidència. Ni més, ni menys. Amb tota la importància simbòlica que té, i que és molta, però res més. Els Estats Units no necessiten refundar-se, ni canviar essencialment la seva política exterior, ni capgirar el seu model socio-econòmic.
La presidència Obama no té per que ser més desastrosa que altres presidències demòcrates. Com la de Carter. Pel contrari, podria fins i tot desmarcar-se'n. En qualsevol cas, no trigarem gaire a saber-ho. L'agenda econòmica i internacional apreten. Les primeres decisions importants les coneixerem aviat. Aleshores sabrem de quin mal haurem de morir. Uns més que altres.
La presidència Obama no té per que ser més desastrosa que altres presidències demòcrates. Com la de Carter. Pel contrari, podria fins i tot desmarcar-se'n. En qualsevol cas, no trigarem gaire a saber-ho. L'agenda econòmica i internacional apreten. Les primeres decisions importants les coneixerem aviat. Aleshores sabrem de quin mal haurem de morir. Uns més que altres.
