Diuen que els llibres estrella d’aquest Sant Jordi seran les últimes entregues de la trilogia de la sèrie negra del suec Stieg Larsson. No en tinc cap dubte. Després de llegir la primera -“Los hombres que no amaban a la mujeres”- vaig tenir clar que la novel·la tenia tots els ingredients per ser un gran èxit comercial: lectura amena, trama seductora i intrigant, ritme cinematogràfic i, sobre tot, una visió maniquea i paranoica de la societat. Bons i dolents en un escenari que no és el Far West o el Chicago de sempre sinó la desensucrada Suècia postsocialdemòcrata, que encara té més morbo. Podia ser un pamflet, però el geni literari de Larsson ho evita. Però no per pudor ideològic, sinó perquè no volia banalitzar la maldat intrínseca de la burguesia i els seus mascles, de la que n'estava tan convençut com obsessionat. Llegiu-lo, val la pena, però amb un condó mental posat.
dimecres, 22 d’abril del 2009
Llegiu-lo, però amb un condó mental posat
Diuen que els llibres estrella d’aquest Sant Jordi seran les últimes entregues de la trilogia de la sèrie negra del suec Stieg Larsson. No en tinc cap dubte. Després de llegir la primera -“Los hombres que no amaban a la mujeres”- vaig tenir clar que la novel·la tenia tots els ingredients per ser un gran èxit comercial: lectura amena, trama seductora i intrigant, ritme cinematogràfic i, sobre tot, una visió maniquea i paranoica de la societat. Bons i dolents en un escenari que no és el Far West o el Chicago de sempre sinó la desensucrada Suècia postsocialdemòcrata, que encara té més morbo. Podia ser un pamflet, però el geni literari de Larsson ho evita. Però no per pudor ideològic, sinó perquè no volia banalitzar la maldat intrínseca de la burguesia i els seus mascles, de la que n'estava tan convençut com obsessionat. Llegiu-lo, val la pena, però amb un condó mental posat.
