Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 10 de juliol de 2009

Dies Irae

L'amic Francesc Costa em fa arribar un article de Xavier Roig, publicat a l'Avui d'avui, d'una contundència magistral. Diria més, d'una brutalitat necessària per saccejar tanta amnèsia selectiva sobre la memòria històrica.
Com a familiar d’un lluitador antifeixista i presoner de Mauthausen, els dic que és un insult haver encarregat les activitats de la memòria històrica a determinades persones partidàries de la facció totalitària dels que van perdre la guerra. Oi que posar al senyor Manuel Fraga encarregat de la memòria històrica hauria estat un escàndol majúscul? Doncs resulta que la gran diferència entre Fraga i determinats elements que corren pel govern és que, mentre Fraga caçava amb Franco, els altres caçaven amb Ceaucescu.

Llegiu-lo tot. Val la pena. Com val la pena llegir també aquest article de Francesc Costa, historiador i rellotger, sobre el tema. D'articles com aquest se n'han escrits molts, sobre tot fora d'aquí. Però aquest té el mèrit d'haver-se escrit al nostre país l'any 1991. Com que no es troba per internet em permeto publicar-lo íntegrament.

Dies Irae
Mataroescrit (Octubre, 1991)

Ho va dir Gorby la nit del fracàs dels colpistes, la reforma ha triomfat perquè la societat ja no és la mateixa i ha reaccionat contra els aventurers que volien dur el país a la catàstrofe. Persona ben intencionada, el president soviètic, home decisiu en el camí d'assentar la dignitat de l'home. La catàstrofe, però, comença l'any 1917 quan un escamot d'aventurers comanats per Lenin instaura la dictadura comunista a Rússia.

La seqüència és coneguda: revolta contra l'autocràcia zarista i formació del govern provisional. Al cap d'uns mesos cop de força bolxevic contra aquest govern, i dues setmanes després eleccions que perden els homes de Lenin amb un 24% dels vots. Com que aquest resultat no els va convenir fan un cop d'estat i liquiden l'assemblea constituent, el primer i darrer parlament lliure de la història d'aquest país. I ben aviat prohibició dels partits polítics i de la llibertat d'expressió.

El lema de «tot el poder pels sòviets» és el crit de guerra contra un intent de democràcia que tot just iniciava el seu camí, i no va ser possible per què uns quants fanàtics moguts pels aspectes totalitaris de la doctrina marxista, sota el rètol de la dictadura del proletariat construeixen el règim de supressió de les llibertats més dur patit per qualsevol poble. Ni a l'època tzarista s'havia arribat mai a un projecte d'opressió tant acabat i global, el fonament del qual era l'experiment econòmic més al.lucinant de la història moderna, que, sota l'esquema de la socialització dels mitjans de producció, suposa instaurar una metodologia econòmica aberrant en la qual la rígida planificació centralista, amb una assignació de recursos surrealista, esdevé la causa d'un subdesenvolupament crònic i recurrent.

Estructura econòmica que a nivell social es concreta en la implantació a uns nivells sense precedents de l'esclavisme, fins i tot arribant a l'adscripció de la persona a una residència i lloc de treball, sota la jurisdicció d'un feudal del partit. I es que la dominació de tot un poble no es podia fer sense la repressió més absoluta de la gent. Així, amb el suport de la teoria de la lluita de classes, s'inicia la liquidació física de milions de soviètics, i la dissidència econòmica, política, racial, cultural, i de tota mena, cau víctima d'execucions en massa.

Ara els pobles soviètics recuperen la memòria de més de setanta anys d'opressió, i descobreixen amb horror els cementiris amagats on l'herba verda cobreix el crim, a Bielorrússia un quart de milió de cadàvers només en un bosc, centenars de milers a Moscou, i a tants llocs. Amb els bolxevics la violència contra les masses i el terror
esdevenen els principis fonamentals de la política de l'Estat, i certament hom compta la campanya de terror de Lenin en gairebé trescents mil assassinats. Aquest benefector de la classe obrera inaugura les purgues polítiques com a mètode de control del poder, i obra els primers camps de concentració de la història, anys abans que ho fessin els nazis. Però no es va oblidar dels camarades fidels a la línea del Partit, ja que d'ell va ser la idea d'obrir botigues especials pels líders del proletariat. Tota la seva obra la presideix la follia de la raó. Màxim Gorki ho va dir ben clar: «Lenin i els seus còmplices es consideren autoritzats a cometre tots els delictes». Del seu successor, l'home de ferro, ja no cal ni parlar-ne perquè té un lloc d'honor en la història criminal de la infàmia.

Pels historiadors del futur, el moviment comunista obra unes possibilitats d'anàlisi d'allò més interessants, hi ha tants aspectes a investigar i a intentar compendre. Ressaltem, per exemple, la consideració que el cop d'estat i les decisions polítiques i econòmiques dels bolxevics varen suposar un procés revolucionari, un canvi decisiu a favor dels sectors socials populars. Vet aquí un dels misteris que la hagiografia comunista ha convertit en dogma, i que ha produït milions de llibres i d'articles lloant els grans beneficis de l'acció de l'escamot colpista. Beneficis que, és clar, els treballadors del país només han pogut llegir a «Pravda», i que s'han realitzat més plenament a les «caduques democràcies burgeses».

De fet, l'única novetat de tan impresentable sistema ha estat l'aplicació constant de mètodes policíacs extrems a tot el teixit social, fins i tot als àmbits més privats de la persona. La delació, la detenció sense garanties, la tortura, els judicis de farsa on persones que no havien fet res es declaraven culpables d'atrocitats, la desaparició física, l'assassinat, el mercadeix amb organs humans per assortir els dirigents, i altres accions de mèrit proletari, configuren una bogeria impensable. En definitiva, que l'Espanya de Franco era un oasi democràtic al costat del país dels camarades.

També serà de gran interès analitzar la vessant cultural del poder soviètic, perquè certament el comunisme va bastir una xarxa d'intel.lectuals que amb llibres, diaris, cançons, poemes, assajos i tota mena d'activitats «revolucionàries» varen establir un autèntic terror cultural per tal d'imposar la seva ideologia, i intentar amagar una veritat senzilla, l'opressió de l'home per l'home en una escala desconeguda en la història universal. El descrèdit s'abatia sobre els que s'atrevien a dubtar, als dissidents se'ls acusava de tot, denunciar la veritat suposava l'ostracisme, i la premsa «progressista» feia el joc. Ara oblidem els noms de tants teòrics enmirallats per l'Absolut i els deixem descansar en pau, però cal recordar que varen crear l'infern a Paul Nizan, a Solzenitzin, a Evtuchenko, a tanta gent. I potser quedaran astorats d'aquí cent anys amb un dels espectacles més lamentables: l'exportació de la ideològia sota les necessitats estratègiques soviètiques. Una de les fites de les quals va ser la batalla política dels comunistes occidentals contra la defensa militar de les democràcies. Quan la follia armamentista soviètica duu a la resposta aliada d'instal.lar els míssils Pershing, neixen els moviments pacifistes, quinta-columna contra les democràcies, que es manifesten per la pau, callant que les noves armes eren una resposta a la provocació soviètica. Però això ja forma part de la història, d'una història miserable sense hereus, que va reblar Havel quan en la seva visita a la seu de l'OTAN va agrair l'existència de l'organització militar que havia garantit la democràcia europea.

El cert és que les denúncies d'aquest sistema totalitari i la descripció precisa del mateix han estat des de 1917 amb nosaltres, per què qui volgués saber sabés. Russell els anys vint, Gide els anys trenta, i molts d'altres visiten l'URRS i expliquen el què ara ja tothom accepta. Però massa gent ha girat els ulls davant les atrocitats genocides de Pol Pot, Kadar, Ho Chi Minh, Gomulka, Husak, Kim il Sung, Honnecker, Rakosi, Mao, Ceaucescu, Giskov, Tito, Ulbrich, Hoxa, Breznev i de Castro.

Ara en aquests dies de la ira mor el comunisme, un malson històric que ha costat la vida a milions d'éssers humans i ha provocat la misèria crònica de tots els països que han practicat l'economia planificada. I el segle vint es despedeix amb aquesta lliçó ben apresa, que encara que no tots els anticomunistes han estat demòcrates, tots els demòcrates són anticomunistes.