El que ha passat a Hondures em recorda molt el que va passar a Xile l'any 1973, quan el parlament va decretar que el govern d'Allende havia trencat la legalitat i va demanar a l'exèrcit que retornès l'ordre constitucional. La diferència fonamental amb Hondures és que a Xile l'exèrcit es va quedar al poder i va exercir una forta repressió que, segons l'informe Rettig, va provocar la mort de dues mil trescentes persones i milers d'exiliats.
El règim de Pinochet, en plena guerra freda, va ser presentat per l'esqjuerra com el màxim exponent de la maldat. Sota la seva dictadura es van cometre certament crims horribles, però les dictadures comunistes van ser molt pitjors, en nombre de víctimes i en conseqüències, sense que se'n digués ni ase ni bèstia. Entre la legalitat democràtica -"burguesa", naturalment- i la utopia comunista d'Allende, es preferia aquesta última. Ara també. Entre el revolucionarisme "bolivarià" de Zelaya i les institucions democràtiques d'Hondures, s'aposta pel primer. Fins i tot Obama, que va justificar les seves reticències a donar suport als manifestants iranians per respecte als afers interns d'un país sobirà, ha donat suport a Zelaya.
Cal dir-ho clar i català: a Hondures no hi ha hagut cap cop d'Estat. Elegit per a un sol mandat, Zelaya va convocar un referèndum que li permetés ser reelegit, però el Tribunal Suprem el va declarar inconstitucional i va prohibir als militars participar en els seus preparatius. Enfurismat, Zelaya, l'amic del goril·la Chávez, va ordenar als seus seguidors assaltar una caserna militar per segrestar les paparetes del referèndum. A conseqüència de tot plegat, el parlament hondureny va votar la destitució del president per violació de la Constitució i va nomenar en el seu lloc Roberto Micheletti. Per al món, però, Micheletti es poc menys que un altra Pinochet i Zelaya gairebé l'Allende del segle XXI.
