Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Segarra-Garrigues: del somni a la vergonya col·lectiva

He rebut aquest artucle de Joan Segura, Vicepresident de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que reproduexio tot seguit pel seu interès.
Ja han deixat anar la guillotina. La seva fulla està a punt de fregar el coll del culpable de tots els mals: el canal Segarra-Garrigues. No sabem si li tallaran l’orella o tot el cap, però és evident que al final serà irreconeixible i si li perdonen la vida, ja no serà mai el mateix. Perquè 40.000 hectàrees de Zones d’Especial Protecció de les Aus (ZEPA) sobre el conjunt d’un projecte de 70.000 és una ferida mortal.

Sabem que, de forma preventiva, el reg s’ha d’aturar, així com la construcció del canal; que diuen que s’ha de fer una nova ampliació de zones protegides i que se n’ha d’avaluar l’impacte; que en cas contrari la proposta de sanció de les autoritats comunitàries podria superar el milió d’euros i s’encariria en centenars de milers d’euros cada dia de reg. Però ja n’hi ha prou de culpar Brussel·les de la nostra ineficàcia!

Les Terres de Lleida hem passat de pensar que el projecte de canal, el somni dels nostres avantpassats, arribaria a ser finalment tangible, a la desil·lusió en veure que els nostres polítics no són capaços de posar per davant tot el sentit comú en la definició d’un model de país on l’equilibri territorial sigui una realitat. Vergonya col·lectiva en veure que no han tingut l’habilitat de defensar enèrgicament aquest projecte que havia de representar l’oportunitat de crear ocupació i de generar riquesa econòmica i social en unes comarques amb importants dèficits estructurals.

Frustració, pel precedent que suposa... perquè sembla que estiguem acceptant la incomprensió de l’Europa del Nord sobre el regadiu, quan per tots és sabut que és el primer element de consolidació de l’agricultura en zones àrides, que és el primer factor que assegura i estabilitza les rendes dels pagesos. El següent pas serà prohibir qualsevol mena de suport a les zones regades, i nosaltres ajupirem el coll, un cop més.

És una burla que a aquestes alçades se’ns vulguin donar als pagesos lliçons d’ecologisme. No tenim cap interès en maltractar ni als ocells ni a la fauna ni al territori en què estem, senzillament pel fet que nosaltres hi vivim. Seria una mica absurd que algú pensés que tenim la més mínima intenció en fer malbé el substrat del nostre futur i el dels nostres fills. No trobeu? Sembla ser, que el premi que ens donen per tants segles de conservar aquests paisatges tal com som, per l’esforç dels nostres avantpassats, sigui aquesta guillotina que ja s’ha deixat anar. Perquè estem convençuts que de moixons n’hi haurà molts més amb l’aigua que en les terres àrides actuals.

Les cooperatives agràries necessitem aquest canal per créixer, per continuar sent motor de desenvolupament rural. No podem perdre un cop més aquesta oportunitat històrica i no entenem com el conjunt de la ciutadania de les Terres de Lleida -no només el sector agrari- no s’alça en rebel·lia.

Senyors polítics: us reclamem consens, transparència i honestedat. Transparència i consens en la definició de com haurem de gestionar aquest territori. I honestedat perquè no ho és massa llançar la notícia a l’opinió pública de què els pagesos cobraran entre 150 i 500 euros per hectàrea si es queden sense regar, com si fóssim privilegiats, sense preveure d’on sortiran els diners per pagar això. Perquè de ser certa aquesta afirmació, s’hauria d’explicar d’on sortirà aquest pressupost, d’entre 6 i 20 milions d’euros anuals. Però nosaltres no volem almoina per sobreviure, volem ser grans, i no ens deixen. I és que en qualsevol cas, per molts diners que ens donessin, mai ens podrien pagar tot el que ens han pres.