Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Un president elegit sense sufragi universal

La setmana passada els 27 van nomenar Herman van Rompuy i lady Ashton com a president i cap de la diplomàcia de la UE, respectivament. La majoria de mitjans van destacar que es tractava de dos desconeguts, com si a tota la patuleia de funcionaris, polítics i eurodiputats que pul·lulen per Brussel·les els conegués tothom. Certament, es tracta de dues persones de perfil baix, fruit de les transaccions polítiques i probablement també del desig de Sarkozy i de Merkel de no tenir ningú que els pugui eclipsar en l'escena internacional. Però si això és cert també ho és el que la història de la construcció europea és la crònica de les formiguetes i no la de les cigales, la de les "solidaritats concretes" i no la dels líders mesiànics. Com diu Guy Sorman, Europa és un projecte ambiciós que només progressa quan és modest:

L’Europe progresse quand elle est modeste. Elle n’est pas un empire, pas une puissance, mais un objet politique radicalement neuf. Elle fut fondée par des prophètes modestes, Jean Monnet, négociant en Cognac ou les discrets Robert Schuman, Konrad Adenauer et De Gasperi. Le choix de représentants modestes à la Présidence du Parlement, de l’Union, des Affaires étrangères, de la Commission s’inscrit dans cette continuité historique. Il est consternant que les médias l'ignorent et regrettent qu'on ne leur ait pas donné une star en pâture. Valéry Giscard d' Estaing lui-même , c'est dommage , fait état de sa déception personnelle ( évidemment ) et regrette que "l'Europe ne se soit pas dotée d'un George Washington".
Probablement, aquesta elecció de "perfil baix" sigui més bona que dolenta, però el problema no és tant qui representa a la UE i ostenta els nous -encara que limitats- poders d'un president i una cap de la diplomàcia, sinó com han assolit els seus càrrecs. El tema no és si eren coneguts o no, sinó com han estat elegits. Perquè a aquestes alçades de la pel·lícula no es acceptable que la democràtica Europa inauguri la seva nova arquitectura institucional -basada en un camuflat Tractat Constitucional- ignorant la pedra angular del sufragi universal.