"La prohibició dels minarets és un vot per la tolerància i la integració"

L'activista antiislamista Ayaan Hirsi Ali creu que es poden treure dues lliçons de la votació contra els minarets a Suïssa. En primer lloc, la d'un rebuig de l'Islam polític i no  dels musulmans. En aquest sentit, va ser un vot per la tolerància i la integració, que l'Islam no vol. En segon lloc, la votació ha servit per mostrat la distància que separa el poble suís i la seva elit respecte la manera de considerar l'Islam polític. Traducció lliure al català. Text en anglès, aquí.

A la batalla de les idees, els símbols són importants.

Què passaria si es demanés als suïssos prohibir per referèndum la construcció d'una creu quadrada amb els braços doblegats en angle recte, un símbol de la creença d'una petita minoria? O bé, que considerés la possibilitat d'un referèndum sobre la construcció de torres corondes amb una falç i un martell, un símbol estimat per una minoria encara més petita dels suïssos? 

Les idees polítiques són símbols: la creu gammada, la falç i el martell, el minaret, la mitja lluna i l'estrella (normalment a la part superior del minaret) són símbols d'una teoria política col.lectivista que afirma la supremacia de un grup sobre tots els altres. 

Dels temes que debaten, els suïssos escolten, llegeixen diaris, i, en general, s'informen per fer-se un opinió abans de votar.  

Del que els europeus se'n adonen quan s'informen sobre l'Islam és que és molt més que una religió. L'Islam no es limita a proporcionar un marc espiritual per fer front a qüestions humanes com ara el naixement, la mort i el que ens espera després d'aquest món, sinó que ordena una manera de viure.

L'Islam és una idea de com la societat s'ha d'organitzar, ja que defineix la relació entre l'individu i l'Estat, les relacions entre homes i dones, les regles d'interacció entre creients i no creients, com aplicar aquestes normes, i justifica per què un govern regit per l'Islam és millor que un govern basat en altres idees. Aquestes idees de l'Islam polític tenen els seus símbols: el minaret, la Mitja Lluna, el vel o l'espasa.

El minaret és un símbol de la supremacia de l'Islam, una marca de dominació que ha arribat a simbolitzar la conquesta islamique. Va fer la seva aparició desenes d'anys després de la fundació de l'Islam.

A Europa, com en altres llocs del món on els musulmans s'instal·len, els centres de culte són simples al principi. Tot allò que un musulmà té necessitat de tenir per complir amb la seva obligació de la pregària, com és una brúixola que indiqui la direcció de la Meca, aigua per renta-ser, una catifa pròpia per resar i un mitjà per saber l'hora per poder dir a temps les seves oracions cinc vegades al dia.

La construcció de grans mesquites equipades amb torres molt altes i d'un cost de milions de dòlars no es preveuen fins que la població musulmana és significativa. Aleshores, la mesquita passa de ser un lloc de pregària a un centre polític.

Els imams poden aleshores predicar un missatge d'unitat entre els musulmans i de rebuig contundent dels hàbits dels no musulmans.

Homes i dones estan separats, els homosexuals, els apòstates i els jueus són condemnats, i els creients s'organitzen al voltant d'objectius políticsa que requereixen la introducció de formes de xària (llei islàmica), començant pel Dret de família.

És el moviment que s'ha observat a Europa i en altres països on els musulmans s'han establert. Cap dels acadèmics, diplomàtics i polítics occidentals que condemnen la votació de Suïssa per a prohibir els minarets evoquen aquests fets, per no parlar de desafiaments.

En la seva resposta a la presència de l'Islam entre ells, els europeus han desenvolupat, sembla, dues posicions oposades. La primera posa l'accent en l'exactitud. És exacte considerar que els símbols polítics, com els dels comunistes o els dels nazis, són l'equivalent d'un símbol religiós com el minaret i els seus accessoris, la mitja lluna i l'estrella, o els uniformes del Tercer Reich són equivalents a les burques i les barbes dels islamistes actuals?

Si la comparació és vàlida, llavors l'Islam, en tant que moviment polític, ha de ser rebutjat pel seu propi sectarisme. En aquest cas, els musulmans no han de ser descartats com a residents o ciutadans. Al que ens hem d'oposar és a les pràctiques que es justifiquen en nom de l'Islam, com els assassinats per honor, la jihad, la perspectiva de "nosaltres contra ells", el comunitarisme. En resum, la supremacia islamista.

La segona posició refusa equiparar els símbols polítics dels diversos moviments feixistes blancs als símbols d'una religió. En aquesta escola de pensament, les escriptures islàmiques es comparen amb les escriptures cristianes i jueves. Aquells que raonen d'aquesta manera pregonen el pragmatisme. Segons ells, la clau de la integració dels musulmans és el diàleg. Estan disposats a cedir en algunes de les demandes de les minories musulmanes amb l'esperança que algun dia el seu compromís amb els textos radicals despareixerà, com va despareixer en els pobles cristians i jueus.

Aquestes dues perspectives oposades corresponen a Europa a dos grups molt diferents. Els primers són esencialment les classes treballdores. Els segons són les classes que George Orwell considerava com a "indetermindes". D'aspecte cosmopolita, hi ha diplomàtics, empresaris, polítics i periodistes tradicionals. Ells estan familiaritzats amb la globalització i es centren principalment en la imatge internacional dels seus respectius països. En tot conflicte entre l'Islam i l'Occident, hi veuen sobretot les possibles reaccions dels països musulmans i com afecten a la imatge del seu país.

En canvi, els que rebutgen les idees i pràctiques de l'Islam polític són els que estan en contacte amb els musulmans a nivell local. Se'ls va demanar que acceptéssin els immigrants musulmans com a veïns, companys de classe, companys de treball; són el que els americans anomenen "l'home del carrer". I aquesta és la gran paradoxa de l'Europa moderna: la classe obrera, que va votar a l'esquerra durant generacions es troba que ha de votar per la dreta  perquè té la sensació que els partits socialdemòcrates han perdut el contacte amb la realitat.

Els pragmàtics, la majoria dels quals són persones de poder, tenen part de raó quan diuen que la integració dels musulmans necessita molt de temps. Les seves crides al diàleg són raonables. Però, en tant que no empenyen als musulmans a triar entre els valors del país on han arribat i els dels països d'on van sortit, s'enfrontaran a noves sorpreses. I això és el que mostra la votació suïssa. Es tracta d'un enfrontament entre els votants locals, els treballadors (i algunes feministes de la classe mitjana) i els immigrants musulmans que creuen que tenen dret no només de practicar la seva religió, sinó també a substituir l'ordre polític local pel seu.

Examineu atentament les reaccions de les elits de Suïssa, de la Unió Europea i de les Nacions Unides. El govern suís se sent avergonyit pel resultat de la votació. Els suecs, que en l'actualitat presideixen les reunions de la UE, van condemnar el vot suís per intolerant i xenòfob. És de destacar que el ministre suec d'Afers Estrangers, Carl Bildt, declarés en públic que el vot suís és una mala acció diplomàtica. El que oblida és que es tractava d'un debat sobre l'Islam en tant que problema intern. El vot no té res a veure amb la política exterior.

El vot suís centra el debat sobre l'Islam en tant que problema intern d'Europa. En altres paraules, l'Islam com un conjunt d'idees i polítiques col.lectivistes. Als europeus nadius, els seus líders els han demanat una i altra vegada ser tolerants i acceptar els musulmans. Hi ho han fet. I això es mesura
     a) pels diners invertits pel contribuent en la despesa en salut, habitatge, educació i benestar dels musulmans, i
b) pels centenars de milers de musulmans que estan trucant a la porta d'Europa per entrar. Si aquestes persones que clamen que Europa és intolerant tinguéssin raó, si hi hagués realment xenofòbia i rebuig dels musulmans, observaríem el contrari. Hi hauria hagut un èxode dels musulmans cap a fora d'Europa.

Certament, la confrontació internacional entre l'Islam i l'Occident és més àmplia. Les guerres a l'Iraq i l'Afganistan són una part important, per no esmentar el conflicte entre israelians i palestins o les ambicions nuclears de l'Iran. Aquesta confrontació no s'ha de confondre mai amb el problema local que planteja l'absorció de tots aquells musulmans que se'ls va permetre convertir-se en residents permanents i ciutadans de les societats europees.