El 17 d'octubre del 1989, un terratrèmol de magnitud 7,0 a la zona de San Francisco va matar 63 persones. Aquesta setmana, un terratrèmol de la mateixa magnitut a la capital d'Haití ha provocat entre 45.000 i 50.000 víctimes. Això no és un desastre natural, sinó una tragèdia de la pobresa. Tot un sistema de corrupció, d'edificis construïts sense cap respecte per les normes i de terribles serveis públics. (...)
La primera veritat és que no sabem com utilitzar l'ajuda per reduir la pobresa. Durant els últims decennis, el món ha gastat bilions de dòlars per a generar creixement en el món en desenvolupament. Els països que no han rebut gaire ajuda, com la Xina, han vist un gran creixement i una reducció de la pobresa tremenda. Els països que han rebut l'ajuda, com Haití, no. (...)
La dura veritat és que la micro-ajuda és vital, però insuficient. Tenint en compte els fracassos de macrodevelopment, les ONG sovint se centren en els microprojectes. Més de 10.000 organitzacions porten a terme missions d'aquest tipus a Haití. Segons algunes estimacions, Haití té més organitzacions no governamentals per càpita que qualsevol altre lloc a la terra. (...)
Per què Haití és tan pobre? Certament, l'illa té una història d'opressió, d'esclavitud i de colonialisme. Però Barbados també, i Barbados se'n surt prou bé. Haití ha patit dictadors despietats, la corrupció i la invasió estrangera. Però la República Dominicana també, i està molt millor. Haití i la República Dominicana comparteixen l'illa i el mateix entorn bàsic, però la frontera entre els dos països és un dels grans contrastos del món: amb arbres i el progrés d'un costat i la desforestació, la pobresa i la mort prematura de l'altra.
Com Lawrence E. Harrison explica en el seu llibre "The Central Liberal Truth", Haití, com la majoria de les nacions més pobres del món, pateix d'una complexa xarxa d'influències culturals resistents al progrés. Hi ha la influència de la religió vudú, que transmet el missatge de que la vida és capritxosa i la planificació inútil. Hi ha un alt grau de desconfiança social. La responsabilitat no és sovint internalitzada. Les pràctiques de criança dels fills impliquen sovint l'abandonament en els primers anys i el càstig sever quan els fills són 9 o 10.
No s'hi pot fer res?
Brooks no és gaire optimista però apunta que només una acció intrusiva, sense complexos multiculturals, podria crear líders en nuclis locals, a l'estil del que s'ha fet en zones conflictives com ara Harlem, amb una visió diferent del funcionament de la societat, l'economia i les institucions.
