Toros i nacionalisme

Quim Monzó se sorprenia en un article recent que la prohibició de les corrides de toros a les Canàries no hagués provocat cap reacció política espanyola i que, pel contrari, si que la provoqui ara quan és Catalunya la que les vol prohibir.

Els protaurins "se agarran –como se agarrarían a un clavo al rojo vivo– a la proclama de que se trata, simplemente, de una pugna entre identidades nacionales: los que ven en las corridas un símbolo de la identidad española (y por eso quieren mantenerlas, pese a quien pese) y los que, precisamente por eso, quieren acabar con ellas (pese a quien pese también). Pero ese planteamiento simplista no es cierto. Aunque a algunos les moleste, las corridas no son en absoluto ajenas a la identidad catalana. Eran parte clara de nuestra vida, y para algunos aún lo son. Pero es evidente que el mundo cambia a toda velocidad –Catalunya, incluida– y que la actual oposición a las corridas de toros que hay entre nosotros tiene poco que ver con los Maulets, aunque los partidarios de la tauromaquia preferirían que así fuere para pintar la situación con tonos maniqueos."

Crec que la perplexitat de Monzó prové de que els seu raonament està invertit. El problema identitari el tenen els nacionalkistes catalans, no els espanyolistes. I això ho demostra, precisament, que aquests últims no en féssin un "casus belli" quan els toros es van prohibir a les Canàries. Pel contrari, els que l'han convertit en un problema identitari han estat els nacionalistes catalans, que han capitalizat el sentiment d'alguns sectors de la població contraris a la violència contra els animals, per portar l'aigua al seu molí. Són els mateixos que, per una banda, demanen respecte per la diferència mentre que, per l'altra, organitzen botifarrades a la hispanitat.