En aquest país hi ha milions de cors progressistes capaços d'omplir els carrers de Barcelona contra Bush, d'organitzar cassolades contra la guerra, de tancar els llums de mitja ciutat contra el canvi climàtic, d'arrossegar complaents consellers de l'Interior a manifestar-se contra Israel, de moure cel i terra en solidaritat amb l'activista saharaui Aminatu Haidar. Però n'hi ha molt pocs capaços de bategar per Orlando Zapata. Per tots els Orlandos Zapatas víctimes encara dels règims comunistes sobrevivents al naufragi del mur de Berlín. Ningú ha convocat concentracions davant l'ambaixada cubana. Ningú s'ha palplantat davant els mitjans de comunicació per pressionar el govern del Castro bis. Ningú ha fet res de res. Ni tant sols s'han pres la molèstia d'estar-ne assabentats. Ells, que sempre ho saben tot i sempre estan a la que salta. No hi ha, però, cap misteri en tot això. A la nostra progressia mai li ha tret el son la vida dels dissidents del comunisme. Mai els han importat les víctimes de l'esquerra, que sempre han negat o minimitzat. Víctimes que són incapaços de reconèixer i respectar i, menys encara, acollir en la seva memòria. Una memòria oficial i selectiva, però ep!, històrica. Tot és històric a l'esquerra. I ja se sap que els
que s'oposen a la història són uns reaccionaris.
Com Orlando Zapata.
Com Orlando Zapata.
ADDENDA.- La bloger cubana Yoani Sánchez ha enregistrat el testimoni de la mare d'Orlando Zapata i l'ha penjat a YouTube.
