Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 4 de febrer de 2010

Recordeu Churchill quan penseu en l'Iraq

Aquests dies s'està celebrant a Londres un espectacle lamentable. Un circ, amb pretensions de tribunal moral, s'ha constituït per judicar l'actuació del govern de Tony Blair en la guerra de l'Iraq. Tant absurd i ridícul com si després de la rendició d'Alemanya s'hagués jutjat Winston Churchill. Les dimensions de les dues guerres no són comparables, però en les dues hi ha un element comú: tant Curchill com Blair miraven no només les possibles consequències d'actuar, sinó també i sobre tot les de no actuar.

Ho explica meridianament clar Daniel Finkelstein en l'article "Remember Churchill when you think of Irak" publicat ahir a "The Times". Tot seguit, uns extractes de l'article en forma de sinopsi traduits per Josep C. Vergés:
El 13 maig 1940, Winston Churchill s'alçava per donar el seu primer discurs com a primer ministre: “No puc oferir-vos res més que sang, esforç, llàgrimes i suor, batallant per mar, terra i aire amb totes les nostres forces per la victòria, costi el que costi, trigui el que trigui i per molt dur que sigui el camí, perquè sense la victòria no sobreviurem." Aquestes són les paraules més famoses mai pronuciades al Parlament, però molts creien que una victòria costi el que costi era una política estúpida. Lord Halifax, el ministre d'afers estrangers, pressionava per una pau negociada. Churchill només va evitar per molt poc perdre l'argument. La seva postura avui es veu heròica. Churchill temia de debó una derrota: “Espero que no sigui massa tard. Molt em temo que sigui així.” Tenia bones raons pel pessimisme. Un desastre darrera l'altre. Lluitar semblava oferir només sang, esforç, llàgrimes i suor. Fins la derrota. La grandesa de Churchill fou que s'adonà no només que les possibilitats de victòria eren remotes, sinó tambè que les consequències d'una derrota o tan sols d'una pau negociada eren horroroses. Saddam Hussein no era cap Hitler ni Iraq remotament comparable a l'Alemanya nazi. Però valorant Churchill ens permet valorar Tony Blair. L'únic tema central del pensament de Churchill era què passaria si no s'actuava. Jutgem les coses que passen més durament si fem que passin, que si les coses que passen aposta deixem que passin. Preferim els pecats d'omissió als de comissió. Les sancions no funcionaven i cada cop que Saddam es sentia lliure d'aquestes limitacions iniciava una guerra d'agressió. Encara seria pitjor si els seus fills haguessin pres el relleu. El status quo no s'aguantava, i per aixó calia envair.