Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 d’abril de 2010

L'autodestrucció d'Europa

Guy Sorman (traducció automàtica):
La tragèdia de l'euro va molt més enllà del cas concret de Grècia i és només una tragèdia financera en apariència. El problema és més profund: arriba a tots els països membres i, finalment, afectarà a tots. No n'hi haurà prou en posar ordre en els comptes públics, evitar la fallida de Grècia o animar els creditors d'Espanya i Portugal. Els pegats financers no evitaran el contagi a tots els països membres de la Unió, ja que tots es veuen afectats per la mateixa malaltia. Un mal que alguns voldrien minimitzar. Se’ns diu des de l’FMI, el Banc Central Europeu o els ministeris: és financer, és técnic, sabem com actuar, passarà, només calen uns quants crèdits, persuadir els alemanys, reduir una mica la despesa. I tot reprendrà com si no hi hagués hagut cap crisi? Quina il.lusió, quina ceguesa i sobre tot quina negació de la realitat! Les bases de la UE són incompatibles amb la manera com els estats europeus es gestionen. Curt i ras: la UE té un orígen liberal, concebuda com a tal en la filosofia política i l'economia i la seva gestió només pot ser liberal: mentre que tots els governs nacionals, fins i tot els de dreta, han creat, de facto, gegantins estats providència inspirats en la ideologia socialista.  

M'explico: a l'origen d'Europa, un empresari (no un diplomàtic, però sí un negociant de Cognac familiaritzat amb els EUA), Jean Monnet, després de la Segona Guerra Mundial, va constatar que els governs europeus no van ser capaços ni ho serien mai d’aconseguir fer d’Europa una zona de pau i prosperitat. Va substituir el motor diplomàtic pel motor econòmic: el lliure comerç i l'esperit d’empresa haurien de generar "una veritable solidaritat", cosa que eliminaria la guerra i la pobresa. Aquesta intuïció liberal de Jean Monnet va ser ratificatda el 9 de maig del 1950 pels principals arquitectes de la primera Comunitat Econòmica Europea, tres democristians, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman: aquests homes compartien una concepció comuna de la moral política i una mateixa anàlisi econòmica, malfiant de l’estatisme identificat aleshores, amb raó, amb els totalitarismes belicosos. La Comissió de Brussel.les i després el Banc Central Europeu s’han mantingut fidels a l'esperit liberal dels seus orígens. El lliure comerç, gràcies al suport constant de la Comissió, ha donat ales a l'esperit d'empresa en contra del proteccionisme i els monopolis. I fins i tot l'euro es va crear per obligar els Estats a equilibrar els seus pressupostos d'acord amb la teoria monetària liberal.

Per desgràcia, els governs nacionals han pensat que els seria possible acumular els beneficis de l'Europa liberal, tot i superposar-hi els plaers del socialisme electoral. Aquí s’anomena “socialisme" al creixement infinit de l'Estat del benestar, a l'acumulació de les assegurances socials i als llocs de treball protegits per l'Estat. Aquest socialisme de fet, sedimentació de promeses electorals i de drets adquirits, s’ha desenvolupat a Europa molt més ràpid que l'economia i el nombre d'habitants. Aquest socialisme de fet només podia finançar-se a través del crèdit, cosa que es creia sense cap risc ja que l'euro semblava "fort". Un euro fort que ha fet embogir els seus titulars: de sobte tot semblava accessible al crèdit. Això va donar lloc a un endeutament remarcablement homigeni, a tots els països d'Europa, de l’ordre del 100% de la riquesa nacional, entre el 91% d’Alemanya i el 133% de Grècia: una bretxa modesta entre aquests dos extrems, reflexe d’una mateixa deriva social-estatista. Entre Alemanya, Grècia, Espanya o França, la diferència en l'actualitat no resideix tant en l’endeutament i el model de gestió dels estats –molt similars- com de la capacitat de reemborsament, variable segons els deutors. Tots els estats europeus han estat gestionats a la "socialista" en contradicció amb els principis liberals de la Unió Europea: alguns se’n sortiran millor que els altres, però tots han navegat a la deriva.

Com s’explica aquesta deriva fatal? Les ideologies en són la causa real. El socialisme domina les ments d'Europa, mentre que el liberalisme és assetjat en el món universitari, mediàtic i intel•lectual. Donar suport al mercat contra l'Estat, advocar per un estat modest és vist a Europa com una perversió “americana”. I la ideologia socialista està tant arrelada que és gairebé impossible per a un polític ser elegit sense la promesa d'encara més solidaritat pública i menys risc individual. Aquests estats de benestar, pel seu cost financer i per la desresponsabilització ètica que legitimen, han ofegat el creixement econòmic a Europa: som el continent del declivi, però del declivi solidari.

Ve’t aquí que se’ns presenta la factura grega: no serà la primera del seu tipus. Què fer? No acceptar el tracte: per què un modest contribuent francès o alemany han de pagar els impostos que s’han estalviat els grecs rics per pagar els sindicats i els militars de Grècia? Però les finances europees estan tan embolicades que els euros que deu Grècia els deu en realitat a un banc alemany o francès. Per tant, que els no grecs volin o no al rescat de Grècia no canviarà res: la fallida serà col•lectiva. No ens creiem ciutadans d’una nació, però estem en deute amb totes. Si els europeus no regulen la factura grega, les factures de Portugal, Espanya i Itàlia seguiran tan depressa que la fallida de Grècia repercutirà en el valor de tots els nostres euros.

Com explicar la tragèdia? Guanyant temps, negant-la, suïcidant-se o dient la veritat. En el moment actual és difícil predir quin d'aquests escenaris serà el que s’imposarà. Als orígens d'Europa, Jean Monnet va dir la veritat i els homes d'Estat la van explicar a la gent i la gent la va entendre. Avui, no és la crisi grega el que convé explicar, sinó el camí que hi ha portat. No és el deute grec o espanyl el que s’ha de reabsorvir, del que es tracta és de posar fi o no a l’estratègia de la decadència europea. El cap i a la fi, hem d'agrair als grecs que, sense adonar-se'n, hagin interromput la migdiada europea.

Article original en francès, aquí.