Abans, diu Guy Sorman, els Estats ens protegien dels altres; ara, ens protegeixen de nosaltres mateixos. Del principi de precaució hem passat al de l'excés de precaució. En només un any, els Estats s'han apressat a deslliurar-nos de la crisi amb faraònics plans de rellançament que l'únic que han fet és deixar-nos un deute monstruós i molt pocs llocs de treball. Després, ens van posar la por al cos amb la grip A, que finalment ha estat més benigna que la grip estacional però que ens ha llegat un immens stock de vacunes inútils i caríssimes. Ara, tanquen a pany i forrellat gairebé tot l'espai aeri perquè un gran ordinador, amb el seus models sense dades empíriques, ha convertit un petit volcà en una catàstrofe bíblica, el cost enconòmic de la qual s'haurà d'afegir al del rellançament. Un any en el que el mite de l'escalfament global hauria arribat probablement al seu zènit si no hagués estat pel Climagate, el fracàs de la cimera de Copenhaguen i per una meteorologia que ha tornat a portar el fred i la neu allà on hi havia d'haver calor i sequera.
La por, una vegada més, ha estat l'instrument que ha reforçat l'intervencionisme estatal. Polítics, científics i periodistes, amb interessos convergents, han anat inflat la bombolla del catastrofisme. I ho han pogut fer, sobre tot, gràcies a la forta politització de la ciència. Una politització que ha trobat el camp abonat per estendre la seva prèdica en els models matemàtics o informàtics, endogàmics i allunyats de l'observació empírica. No cal gratar gaire per trobar els models al darrera de tots els pressumptes apocalipsis contemporanis. Els trobem en les teories de l'escalfament global; en les suposades epidèmies, en l'erupció del volcà islandès i, fins i tot, al darrera dels derivats financers sorgits de les hipoteques subprime. Els modelitzadors han esdevingut els oracles de la postmodernitat, mentre decau l'observació empírica i la contrastació estadística.
Fins quan?
