Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 4 de juny de 2010

Legalitat i legitimitat de la intervenció d'Israel contra la Flota de Hamàs

L’anomenada Flota de la Llibertat no era un més dels combois d’ajuda humanitària que periòdicament arriben al poble palestí (15.000 tones setmanals de menjar, medicines i altres subministraments, segons dades de l’ONU).

La magnitud de l’operació naval, amb un total de 6 vaixells i amb la presència de centenars d’activistes de diversos països i algunes destacades figures internacionals com l’escriptor nòrdic Henning Mankell, no s’ha produit per generació espontània sinó que ha estat el resultat d’una detallada planificació i, sobre tot, d’un generós finançament, les fonts del qual seria clarificador conèixer.

La pregunta és òbvia: era necessària tot aquesta inversió, tot aquest desplegament i enrenou, simplement per portar a Gaza el que hauria arribat igualment pels conductes ja existents? És evident que no. Perquè l’objectiu no era tant portar ajuda humanitària com trencar el bloqueig de la franja de Gaza imposat per Israel. Un objectiu, d’altra banda, que els promotors de la flota no han amagat.

Però trencar, o intentar trencar, un bloqueig és una acció militar, activa o passiva. I qui la fa i qui hi participa, es consideri o no pacifista, ha de saber que està actuant com a part bel•ligerant i que, per tant, s’ha d’atenir a les conseqüències. I una d’elles és que, en aquestes circumstàncies, difícilment es poden acollir a l’estatut de “no combatents”. Que una de les parts no porti uniforme militar és precisament una de les característiques dels conflictes bèlics actuals, per això anomenats conflictes assimètrics.

Respecte a la legitimitat del bloqueig, cal recordar que quan Israel es va retirar, desocupant la franja de Gaza, ho va fer sense deixar-hi cap bloqueig ni embargament. Pel contrari, va deixar intactes moltes de les seves instal•lacions agrícoles amb l’esperança que els palestins, al disposar d’un territori propi, es dediquéssin a refer la seva economia, millorar les condicions de vida de la població i bastir l’embrió d’un estat pacífic i amb relacions de bon veïnatge.

Però aquestes esperances, aviat es van veure frustrades. Hamàs va utilitzar el terroritori desocupat per bastir una base des d’on atacar millor Israel. Des d’aleshores fins ara, els islamistes palestins han disparat més de 10.000 cohets contra les poblacions israelianes properes a la frontera.

Davant d’aquesta situació, Israel va procedir a imposar un bloqueig destinat a impedir l’entrada a Gaza de tot aquell material que pogués ser utilitzat per atacar territori israelià. Un bloqueig en el que també hi participa Egipte, encara que això no se sol dir gaire i contra el qual no es nolieja cap flota “humanitària”.

El bloqueig, contràriament al que es diu, permet l’entrada de l’ajuda, de manera que mai no hi ha hagut una autèntica crisi humanitària, llevat de la penúria d’alguns bens concrets que tampoc no hi seria si els bombardejos s’haguéssin acabat.

Per tant, amb la benedicció o no de les Nacions Unides, la legalitat d’un bloqueig en resposta a actes de guerra està fora de dubtes. Només cal recordar els exemples del bloqueig imposat a Cuba durant la crisi dels míssils, la persecució de llanxes i vaixells pirates a l’Oceà Índic o la interceptació puntual de mercants amb armament considerat il•legal.

Algunes veus han criticat que la interceptació s’hagi fet en aigües internacionals, però això tampoc no està clar. En primer lloc, hi ha dades que apunten que la Flota va ser intervinguda quan ja havia penetrat a la Zona Econòmica Exclusiva, que s’estén fins a 200 milles de la costa. Tot i això, tant la legislació marítima internacional com la jurisprudència existent no deixa lloc a dubtes: si els vaixells han declarat la seva intenció de forçar el bloqueig està permesa la intervenció abans que traspassin el límit de les aigües territorials.

Quina ha de ser aquesta intervenció? En principi, proporcionada a la resposta rebuda. Ho va ser en aquest cas? Caldrà determinar-ho. Però sembla evident que la resposta israeliana podria ser perfectament legítima. La prova és que no hi va haver cap problema en cinc dels sis vaixells de la flota, que van ser inspeccionats pacíficament i sense incidents remarcables. Només en el vaixell insígnia, el Mavi Marmara, que portava el nucli dur dels islamistes radicals turcs, hi va haver una resposta violenta.

D’aquesta manera, Israel ha guanyat a Hamàs una batalla militar –evitar que el trencament del bloqueig permeti el transport sense traves d’armes a Gaza pels proveidors d'Hamàs a Síria i l’Iran- encara que hagi perdut, una vegada més, la batalla de l’opinió pública, totalment mediatitzada per uns mitjans de comunicació majoritàriament propalestins, antiisraelians i, massa sovint, amb un deix preocupantment antisemita.