Jordi Pujol va convertir en virtut política l’ambigüïtat estratègica del seu projecte nacionalista. En tots els seus mandats, mai no va voler pronunciar-se sobre la independència, que era un tema pudorosament dissimulat en els seus programes electorals i de govern.
Aquesta ambigüitat calculada, punt d’equilibri entre les il•lusions patriòtiques d’una casta influent però minoritària i el poc entusiasme sobiranista del gruix de la població, li va donar bons rèdits electorals però va deixar Catalunya en un llimb, sense encaix definitiu a Espanya i sense un camí clar cap a la independècia.
A l’oposar-se aferrissadament a la culminació lògica del model autonòmic en un model federal, la demanda contínua de competències -sense concretar quan quedarien cobertes- va deixar de ser vista des de fora de Catalunya com una legítima reparació històrica per ser percebuda simplement com un abús i un engany.
A Catalunya, aquesta manera de fer “pragmàtica i moderada” va estendre el convenciment que Espanya només ens dóna el que se li arrenca, abonant així el sentiment de confrontació per damunt de les vies i procediments constitucionals.
Aquesta estratègia nacionalista de l'ambigüitat i de la confrontació progressiva ha culminat amb el nou Estatut. Estratègia que al ser assumida pel PSC ha covertint un Estatut inicialment incòmode per CiU en una victòria pòstuma del pujolisme. Un text estatutari confosament ambigu que pretén unilateralment modificar en un sentit confederal el model territorial espanyol. Una pretensió que qualsevol TC del món hauria declarat inconstitucional, com tots sabien perfectament.
D'aquesta manera s'arriba al final de trajecte d’un Estatut insensat i d’una classe política imprudent que va unir el seu destí a una fantasia. I per aguantar aquesta fantasia van mentir. Van dir que l’Estatut era totalment constitucional quan savien que no ho era. Van tornar a mentir convocant el país a la unitat, amb manifestació inclosa, quan també savien que era imposasible. Durant anys han dit moltes coses llevat de la veritat: que volien el que no dèien i que feien trampes per assolir el que no s’atrevien a fer de cara.
Però aquesta història s'ha acabat. Ja no valen els subterfugis. És l'hora de la veritat.
Els que vulguin la independència que es presentin a les eleccions dient clarament que el seu objectiu principal serà negociar amb Espanya una reforma constitucional que permeti resoldre democràticament el suposat contenciós. I si obtenen els vots suficients estaran legitimats per fer-ho. Aquesta opció ara per ara només té un nom: Joan Laporta.
Els que vulguin la culminació, federal o no, de l’estat de les autonomies, que ho diguin clarament i sense embuts i que es presentin a les eleccions amb un programa inequívoc al respecte.
La resta, o parlen clar o que callin per sempre.
