Però aquestes “certeses” avui s’han esvaït i de la mateixa manera que el “totxo” s’ha enfonsat, el sistema públic de pensions fa aigües. Tant és així, que els governs fa anys que adverteixen de la possibilitat d’una fallida del sistema si no es reforma. La caiguda demogràfica, l’allargament de la vida i ara la crisi econòmica està portant a la fallida el sistema públic de pensions.
Resulta sorprenent, però, que totes les propostes de reforma, tant dels partits d’esquerra com de dreta, no vagin més enllà que la de posar-hi parxes. Fonamentalment, forçar l’allargament de l’edat de jubilació i reccomenar que la gent faci plans privats de pensions per complementar les jubilacions.
És insòlit que, en un continent on s’han donat totes les revolucions socials hagudes i per haver, hi hagi tant poques veus que reclamin la substitució de l’obsolet i injust sistema de repartiment per un de capitalització, especialment quan aquest últim està funcionant molt bé a diversos països, des que es va implantar per primer cop a Xile, l’any 1981.
Per què és obsolet i injust el sistema de repartiment?
Aquesta és la resposta de l'ARP, l'Associació per a la Reforma de les Pensions:
"Perquè les quantitats aportades obligatòriament durant tota la vida laboral deixen de pertànyer al cotitzant i no li generen drets directes ni proporcionats. El treballador no rebrà al jubilar-se ni tan sols una part del que ha aportat, sinó la pensió que l'Estat en aquell moment consideri adequada, segons diversos criteris socials i macroeconòmics.Per què és millor l’alternativa de la capitalització?
En el sistema de repartiment, és el govern el que ho decideix tot: la suma de les cotitzacions i els seus intervals, l'edat de jubilació de les persones, la quantitat d'anys exigible per percebre una pensió i la manera de calcular la quantia. A més, és el propi Estat qui gestiona en exclusiva els fons que recapta. Els resultats d'aquesta gestió estan a la vista.
Als treballadors, el sistema els obliga a lliurar a l'Estat unes quantitats arbitràries, idèntiques per a cada interval de cotització. No existeix la menor flexibilitat per a, per exemple, aportar de més durant les etapes de bonança i així poder cotitzar menys quan vingui una mala època. El treballador perd qualsevol dret sobre les quantitats aportades, i ningú li porta el compte de quant ha cotitzat i quin valor actual tindrien aquests diners.
Però potser el més dolorós és la certesa que, si el treballador mor, la seva família no recuperarà de forma directa ni tan sols una part del que va aportar. Tampoc podrà rescatar ell mateix part dels fons en cas d'una necessitat greu. A la pràctica, els treballadors saben que estan cotitzant perquè l'Estat atengui (i malament) als pensionistes actuals i no als futurs."
"És de justícia que l'aportació de cada treballador al llarg de la seva vida laboral, incrementada amb la capitalització obtinguda, sigui visible per retornar en forma de pensió a aquest mateix treballador, en lloc de perdre's en un opac fons comú que no genera drets proporcionals a la suma aportada.
És de justícia, igualment, que el treballador pugui conèixer en tot moment el saldo del seu fons d'aportacions per a la jubilació, i estimar la projecció del mateix a la data prevista per jubilar-se. Aquesta transparència dóna seguretat al treballador, que percep la cotització com una sòlida inversió, encara que sigui obligatòria.
És raonable que les persones puguin cotitzar de més quan els va bé i cotitzar una mica menys o deixar de fer-ho si durant una etapa els van malament les coses, sempre que en moments anteriors de la seva vida laboral hagin cotitzat per sobre del mínim obligatori.
Sembla just que, davant determinats casos d'extrema gravetat regulats per llei, els treballadors puguin rescatar de forma anticipada una part del capital excedent acumulat, així com que, si el treballador mor abans de gaudir la jubilació, la seva família pugui cobrar la major part dels diners que va aportar.
És de sentit comú que el fons de cada treballador s'incrementi amb el pas dels anys, ja que fins i tot les inversions més segures i prudents produeixen rendiments d'importància sobre un període de trenta o quaranta anys. En el sistema de capitalització, els jubilats normalment mantenen o incrementen el seu sou, mentre que, en el sistema de repartiment, jubilar-se equival a reduir dràsticament l'ingrés mensual.
El sistema de capitalització permet als treballadors, dins d'uns límits i en funció del capital acumulat en cada cas, escollir la data de la seva jubilació en funció de les seves preferències personals, en comptes de veure's obligats a jubilar quan vulgui el govern de torn.
La despolitització de les pensions és completa en el sistema de capitalització, ja que ni la seva suma ni la quantia de les aportacions ni l'edat de retir depenen de decisions governamentals, sinó que pertanyen exclusivament a cada treballador."
Sistemes de capitalització individual de pensions en el món.
El model xilè.
