Orgullós, de què?

Potser sigui un sentiment compartit pels humans el sentir-te orgullós del teu país. En el meu cas, he de reconèixer que algunes vegades m'he sentit orgullós de ser català; de la mateixa manera, suposo, que s'hi pot sentir un andalús, un murcià o un aranès. Però avui me'n sento menys que mai. I això que m'ho demanen una munió de presidents i institucions del meu país! Dec tenir buit el dipòsit de l'empatia social. Potser els molts anys d'il·lusions -millor seria dir fantasies- polítiques col·lectives i col·lectivistes, me l'han assecada. Sigui com sigui, la veritat és que ara no trobo motius per sentir-me orgullós d'aquest país. Puc sentir-me orgullós d'una classe política que vol aconseguir els seus objectius fent trampa? O és que no ha estat un parany el forçar unilateralment la modificació del pacte constitucional del 1978, que tant va costar aconseguir? Puc sentir-me orgullós que les institucions que em representen com a ciutadà de Catalunya no assumeixin la seva responsabilitat en el trencament constitucional que representa l'Estatut i que l'atribueixin sistemàticament a un imaginari feixisme espanyol? Vostès no ho sé, però jo no puc.