Primera esmena de la Constitució dels EUA: "El Congrés no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l'Estat o es prohibeixi practicar lliurement, o que coarti la llibertat de paraula o d'impremta, el dret del poble per reunir-se pacíficament i per demanar al govern la reparació de greuges".El pastor evangèlic Terry Jones té tot el dret a cremar l'Alcorà. I no només l'Alcorà sinó també la Bíblia, la bandera dels Estats Units o qualsevol altra simbol sobre el que es vulgui manifestar públicament.
Els motius pels quals aquest home ho vulgui fer són secundaris. S'hi pot estar d'acord o no. Es pot creure que és una provocació, que no és convenient políticament, que està com una cabra o què és un heroi. És igual. La llibertat d'expressió no està limitada pel pensament de la majoria. La primera esmena de la Constitució nord-americana l'ampara.
Aquest cas és similar al de les caricatures de Mahoma. De la mateixa manera que els dibuixants amençats tenien dret a expressar la seva opinió sobre el profeta, el pastor evangèlic també el té respecte la seva obra: l'Alcorà.
"Estic en contra del que penses, però donaria la meva vida perquè ho puguis dir". Aquest eslògan l'han utilitzat des de l'ONU fins a les associacions de defensa dels drets humans. Però davant d'aquest cas o dels caricaturistes danesos, sembla que el món l'hagi oblidat. Però no per això deixa de tenir vigència: Tot i que no em sembla prudent, i fins i tot repugnant, el que vol fer Terry Jones, defenso el seu dret a poder-ho fer.
ADDENDA.- En realitat, el que faci o deixi de fer Terry Jones no té la més mínima importància, llevat de la que se li vol donar. La pregunta, doncs, és per què la socialdemocràcia mediàtica i les institucions de la correcció política han inflat tant aquesta anècdota? Barcepundit ho expressa molt clar:
Los políticos, las instituciones y los medios de comunicación deberían haber hecho lo mismo que cuando se queman Biblias en Pakistán, o en El Cairo, o en Gaza. O cuando las queman después de haberse orinado y escupido sobre ellas, como en Melbourne, por poner sólo cuatro ejemplos. Es decir, nada. ¿Por qué ahora tanto, y esas otras veces tan poco?
