Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Mao va matar 45 milions de xinesos durant el Gran Salt Endavant

Probablement, la més gran estafa del segle XX ha estat la de fer creue que només el nazisme ostenta, de llarg, el primer lloc en la història de la ignomínia, deixant en la penombra la infamia del comunisme. Tot i que el comunisme ha estat quantitativament més letal que el nazisme i no menys cruel, els seus símbols gaudeixen encara d’una certa respectabilitat, desde les samarretes estampades amb la cara del Che Guevara als barrets de l’antic exèrcti roig soviètic amb la falç i la martell o l’estrella roja, passant per cantar la Internacional amb el puny enlaire en mítigs polítics i sindicals.

Durant dècades, s’han publicat llibres i documents sobre la repressió comunista a diferents paisos, però pocs es van convertir en best-sellers. La majoria d’aquests testimonis eren limitats a un país, una persona o una època molt determinada i, per tant, va ser fàcilment ignorats quan no desacreditats per una intel·ligència que, en paraules de Camus, "traint la seva herència i la seva vocació, va elegir la desemesura pel seu amor al patetisme i a l’exaltació”.

Amb la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica i la progressiva obertura dels seus arxius s’ha pogut documentar millor la repressió marxista-leninista, no només pel que fa al Gulag sinó també a altres països. Un dels primers llibres que va intentar abordar el tema de les víctimes del comunisme va ser El libro negro del comunismo: crímenes, terror y represión (1997), editat per Stéphane Courtois. El llibre va ser molt criticat, no tant per les insuficiències que tenia –la falta d’accés a arxius de països com la Xina o Cuba, tancats a pany i forrellat-, com per la intransigència d'aquells que encara creien -i creuen encara- en la bondat del comunisme.

Ara, la bibliografia sobre les víctimes del comunisme s’ha ampliat amb un treball molt importat sobre el Gran Salt Endavant de 1958 a la Xina de Mao. L’historiador de la Universitat d'Hong Kong, Frank Dikötter, que ha tingut accés sense precedents als arxius oficials del partit comunista, ha documentat que almenys 45 milions de persones van morir de sobretreball, inanició o pallisses a la Xina durant quatre anys.

Segons informa “The Independent
Dikötter compara en magnitud la sistemàtica tortura, brutalització i inanició dels pagesos xinesos amb la Segona Guerra Mundial (...) Un terç de totes les cases de la Xina foren destruides per a fabricar fertilitzant mentre el país queia en la fam i la inanició. (...) Les comunitats agrícoles rurals eren vistes pel partit comunista com mers dígits, una ma d'obra sense nom. Els càstigs oficials pels furts més banals, com robar una patata, fins i tot als nens, consistien en lligar-los i tirar-los a l’aigua; obligar els pares a enterrar vius els seus fills o cobrir-los d'excrements i orins; altres eren cremats o s'els hi tallava el nas o l'orella. (...) La gent era forçada a treballar nua en ple hivern; al 80% de la població d'una regió se li va prohibir l’accés als menjadors públics per ser massa vells o malalts, és a dir, que foren deliberadament morts de fam.
Tot i els esforços de la correcció politica per evitar l'equiparació del nazisme i el comunisme, ja no hi ha dubte que són les dues cares de la mateixa moneda: el totalitarisme genocida i criminal de les utopies racials i de classe.