Artur Mas:
"Portem 30 anys –de fet, en portem més, gairebé cent- on, des del catalanisme –també des del catalanisme majoritari-, hem intentat, i ho hem fet de bones maneres i amb un esperit positiu i constructiu, convertir Espanya en un estat Estat plurinacional, on Catalunya pogués ser ben acollida, es pogués sentir respectada, es pogués sentir entesa i es pogués sentir protegida. [Potser aquesta era la intenció, però pocs ho han vist així, tant a dins com, sobre tot, a fora de Catalunya. L’estratègia de CiU sempre ha consistit a pidolar o prendre, segons la conjuntura, competències i quotes de poder sense aclarir mai quin era el final d’aquest etern procés de traspassos. Mas diu ara que l’objectiu era l’estat plurinacional, però la realitat és que CiU sempre s’ha oposat a la culminació federal del model autonòmic i tampoc s’ha pronunciat mai ni per un model confederal ni clarament per la independència]"Però després de 100 anys, i especialment després d’aquests darrers trenta anys, la realitat és la que és. I aquesta realitat l’explica molt clarament la sentència del Tribunal Constitucional, on diuen que Espanya no és un Estat plurinacional i, a més a més, que no volen que ho sigui. Això és el que diuen. Interpreten la Constitució, que havia de ser oberta i flexible, com una Constitució tancada i rígida. [Aquí Mas fa trampa perquè atribueix al Tribunal una competència que no té: legislar. La Constitució no la canvia ni la modifica el Tribunal sinó Les Corts. Si la majoria de partits catalanas la volien modificar en un sentit federal o plurinacional, el que havien de fer era buscar el consens de la majoria de les forces polítiques espanyoles, el PP inclòs. El que no es pot pretendre és voler modificar unilateralment el text constitucional i exigir que el TC ho avali, quan la seva feina és precisament la contrària, rebutjar o reajustar la legislació perquès s’avingui a la Carta Magna]
"Per tant, tots els intents del catalanisme de cent anys i especialment d’aquests darrers trenta, xoquen contra una paret que, avui per avui, es demostra insalvable i infranquejable. No som capaços, contra la nostra voluntat, d’arribar a convertir l’Estat espanyol en un estat plurinacional. [Cosa evident i perogrullesca ja que no es pot canviar un país des d’una part i no des del tot] Si això és així –i ho és- aleshores vol dir que no ens podem entestar a intentar una cosa que està fora del nostre abast, de les nostres possibilitat i, fins i tot, de les nostres forces."
"Què vol dir això? Que Catalunya ha de canviar el seu rumb. Catalunya ha d’agafar un camí nou, perquè el que no pot fer és quedar-se aturada. No pot quedar-se, simplement, de braços creuats. Ha d’agafar un camí nou. I aquest camí nou, quin és? Doncs el que correspon a una nació. I una nació, per definició, té dret a decidir lliurament el seu futur. Per tant, el dret a decidir el futur dels catalans, del conjunt de ciutadans de Catalunya, ha de presidir aquest nou camí.[O sigui, la independència]
"Hi ha límit a aquest camí? No n’hi ha. Arribarem tan lluny com tots junts , els catalans i les catalanes, siguem capaços de caminar. Tan lluny com calgui, però tots junts. I aquesta és la condició. Aquest camí s’ha de fer amb grans majories socials a Catalunya que hi donin suport. I aquest camí té etapes. Té escales i té ports d’arribada intermitjos. [O sigui, seguir fent el mateix que fins ara. Avui un INEM i demà un Concert. Això sí, ara només ho negociaran si tots els catalans i catalanes ho volen. Cosa que deu voler dir que abans ho feien encara que els catalans i catalanes no ho vulguéssin]
"I la primera escala que nosaltres ens fixem en aquesta nova línia –i en la que creiem hi ha un gran consens social a Catalunya- és que Catalunya ha de poder arribar a administrar els recursos que ella mateixa genera. I això vol dir aquest pacte fiscal català. Aquest acord econòmic català en la línia que tenen altres territoris de l’Estat, es digui concert, es digui conveni, o digueu-li com vulgueu. Aquest és el primer objectiu que ens fixem, sense descartar que amb el pas del temps l’evolució democràtica, òbviament pacífica, de la societat catalana ens porti a nous ports i nous horitzons. [O sigui, més del mateix però que no ho sembli]
