El nou govern de Zapatero em sembla un disbarat. Segurament és el preu que ha de pagar per desactivar la conspiració interna al partit, però no és el que el país necessita. Si fos així, davant la magnitud de la crisi i l'evidència que estem en el vagó de cua del tren europeu, hauria reforçat el perfil econòmic i reformador del nou govern. Però Zapatero ha fet tot el contrari. Ha deixat a Elena Salgado en la seva solitud, donant la cartera de ministre de Treball a Valeriano Gómez, un home d'UGT que es va manifestar el 29-S en contra de les reformes del govern, i reforçant el perfil esquerranista de l'executiu amb el fitxatge de l'ex-dirigent d'Esquerra Unida, Rosa Aguilar. Amb aquestes incorporacions, Zapatero envia el missatge que no hi haurà més reformes socials. A menys que es faci la il·lusió que podrà fer-los còmplices de noves retallades, insonoritzant així les protestes de l'esquerra.
La incorporació de velles glòries i especialment l'ascensió de Rubalcaba tampoc van en la direcció de bastir un govern de reformadors i especialistes en economia per fer front a la crisi i sortir-ne de la millor manera possible. Pel contrari, dóna la impressió que Zapatero creu que en matèria econòmica ja ha fet el que calia i que la via cap el creixement del PIB ja està encarrilada. Zapatero pensa que ara necessita un govern hàbil políticament per invertir la seva depauperada imatge, desbrossant el camí a la seva reelecció. I per fer això, Rubalcaba és l'home perfecte. La seva brillantor maquiavèlica va quedar demostrada a bastament durant l'episodi dels GAL, quan va trenar un cordó sanitari inviolable a l'entorn de Felipe González, o quan va aconseguir assetjar el PP en les eleccions del 14-M després dels atemptats d'Atocha.
Zapatero, ignorant una vegada més la realitat, s'ha dotat d'un govern per resoldre els seus problemes i no els del país.
