La idea que hi ha darrere de Wikileaks és que la vida ha de ser un llibre obert, que tot el que es diu i es fa ha de ser revelat immediatament a tot el món, que no hi ha d'haver acords, converses o accions secretes. Des del punt de vista del fanatisme purità de Wikileaks, ningú ni cap organització hauria de poder amagar res. Amb prou feines val la pena argumentar en contra d'aquesta visió infantil de la vida.
L'efecte real de WikiLeaks serà probablement el contrari del que suposadament es proposa aconseguir. Lluny de fer un món més obert, podria donar lloc a un món molt més tancat. El secret, o més aviat la possibilitat de secret, no és l'enemic sinó la condició prèvia de la franquesa. El que fa Wikileaks és sembrar la desconfiança i la por, la paranoia. La gent estarà cada vegada menys disposada a expressar-se obertament si sap que el que diuen pot ser difós pel seu interlocutor i utilitzat com a prova en contra seu, no necessàriament pel mateix interlocutor. Això no només passaria en l'àmbit oficial, sinó també en l'esfera privada, que treballa per a destruir. Un teló d'acer podria caure, no només a l'Europa de l'Est sinó sobre tot el món. Un suposat regne de la virtut que ha de ser imposat i en el qual la gent es limitarà a dir el que no pensen i pensar només en el que no diuen.
La dissolució de la distinció entre les esferes pública i privada va ser un dels grans objectius del totalitarisme. L'obertura i lectura de missatges de correu electrònic no és diferent en principi de l'obertura i lectura de les cartes d'altres persones. En efecte, Wikileaks ha assumit el paper de censor en el món, un paper arrogant que requereix creure's investit d'una impressionant grandiositat moral. Però, fins i tot, si alguns mals poden ser exposats d'aquesta manera, o poden sortir a l'aire algunes veritats necessàries, la fi no justifica els mitjans.
(Via Barcepundit)
