El problema no està a Espanya. El problema està a Catalunya. O més exactament, en el gruix de la seva classe política i mediàtica i la claca que els avala. Una classe política que aspira a la independència però que hipòcritament fa veure que busca un encaix, sempre introbable, amb Espanya.
L'independentisme vergonyant té gran part de culpa que l'estat de les autonomies s'hagi estancat i podrit, enlloc d'haver evolucionat cap a un model federal que culminés la transició espanyola posant teulada a un estat democràtic descentralitzat, modern, fort i coherent.
Qualsevol intent d'anar cap aquí ha estat sabotejat sistemàticament des de Catalunya, ja que l'objectiu nacionalista no era trobar l'encaix que tant es predicava de portes enfora sinó, pel contrari, deixar-ho tot obert i deslligat per poder salpar d'Espanya quan el temps fos favorable.
Com que aquest era l'objectiu inconfessable, la tàctica política va fer senyera de l'ambiguïtat, el victimisme i el mercadeig constant i inacabable. De cara endins, es parlava de possibilisme, de la política de peix al cove. De cara enfora, era el lament perpetu per l'amor no correspòs. Tot, menys franquesa i claredat política.
Ara diuen que les coses han canviat entre Espanya i Catalunya per les sentències -predictibles i lògiques- de l'Estatut o de la immersió lingüística. Però no és veritat. Les coses estan canviant per la profunditat de la crisi econòmica, que ha posat de manifest les febleses d'una estructura estatal difusa, contradictòria i ineficient. El que està en crisi no és tant el concepte de descentralització com la manera incoherent en que s'ha fet a Espanya.
És la crisi econòmica, i no el debat espiritual sobre l'Estatut o la identitat de Catalunya, el que fa que la política del doble joc hagi caducat. Només hi ha un camí sensat: sortir plegats de la crisi tancant un model racional d'estat. L'altra camí és adreçar-se als gentils per dir-los que resoldrem tots els problemes amb el talismà de la independència. Artur Mas té la paraula.
