El secretari general de l'Aliança Atlàntica acaba de dir que l'OTAN no intervindrà a Líbia. La UE va dir ahir que estudiarà l'aplicació de sancions un dia d'aquests i Obama ha tornat a repetir, com un disc ratllat, què està molt enfadat perquè Gaddafi no li fa cas. I la internacional mediàtica el justifica. Vergonyós.
La situació a Líbia reclama l'aplicació immediata del principi de la Ingerència Humanitària. Un principi que s'ha aplicat sis vegades en els últims 10 anys, en situacions molt diferents però totes elles de gran violència. El 1991, a l'Iraq, en l'operació Provide Comfort; el 1992, a Somàlia; el 1994, a Haití i a Rwanda i el 1999, a Timor Est i a Iugoslàvia, amb els bombardejos de l'OTAN sobre Belgrad.
El preu de la no intervenció pot ser molt alt i no només pel nombre de víctimes, que ja és esfereïdor. Gaddafi sembla tenir el suport de les unitats d'elit i entre deu i dotze mil soldats i mercenaris que li son fidels. També podria comptar amb la majoria dels membres armats dels comitès revolucionaris, les estructures polítiques de línia dura que li servien per reforçar la seguretat interna. Tot i que l'armament libi és antiquat, és el suficientment letal com per massacrar la revolta. Els opositors, tot i controlar una part important del país, son dispars i estan desorganitzats, sense comandament centralitzat i poques possibilitats de muntar les seves pròpies ofensives. Tot i que alguns militars s'han passat a la revolta amb el seu armament, no disposen ni de recanvis ni de logística.
Si la situació s'estanca, sense un clar vencedor, la crisi política líbia podria derivar en un llarg conflicte a l'estil de l'Iraq o, pitjor encara, caure en l'anarquia de Somàlia. Dos escenaris que podrien proporcionar un terreny fèrtil per als islamistes radicals, davant la costa mediterrània i entre dos països, Tunísia i Egipte, que han entrat en una transició tan esperançadora com delicada.
Evitar-ho ja no és cosa de declaracions sinó de fets.
El preu de la no intervenció pot ser molt alt i no només pel nombre de víctimes, que ja és esfereïdor. Gaddafi sembla tenir el suport de les unitats d'elit i entre deu i dotze mil soldats i mercenaris que li son fidels. També podria comptar amb la majoria dels membres armats dels comitès revolucionaris, les estructures polítiques de línia dura que li servien per reforçar la seguretat interna. Tot i que l'armament libi és antiquat, és el suficientment letal com per massacrar la revolta. Els opositors, tot i controlar una part important del país, son dispars i estan desorganitzats, sense comandament centralitzat i poques possibilitats de muntar les seves pròpies ofensives. Tot i que alguns militars s'han passat a la revolta amb el seu armament, no disposen ni de recanvis ni de logística.
Si la situació s'estanca, sense un clar vencedor, la crisi política líbia podria derivar en un llarg conflicte a l'estil de l'Iraq o, pitjor encara, caure en l'anarquia de Somàlia. Dos escenaris que podrien proporcionar un terreny fèrtil per als islamistes radicals, davant la costa mediterrània i entre dos països, Tunísia i Egipte, que han entrat en una transició tan esperançadora com delicada.
Evitar-ho ja no és cosa de declaracions sinó de fets.
