Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 24 de febrer de 2011

Ingerència humanitària a Líbia, ja!

El secretari general de l'Aliança Atlàntica acaba de dir que l'OTAN no intervindrà a Líbia. La UE va dir ahir que estudiarà l'aplicació de sancions un dia d'aquests i Obama ha tornat a repetir, com un disc ratllat, què està molt enfadat perquè Gaddafi no li fa cas. I la internacional mediàtica el justifica. Vergonyós.

La situació a Líbia reclama l'aplicació immediata del principi de la Ingerència Humanitària. Un principi que s'ha aplicat sis vegades en els últims 10 anys, en situacions molt diferents però totes elles de gran violència. El 1991, a l'Iraq, en l'operació Provide Comfort; el 1992, a Somàlia; el 1994, a Haití i a Rwanda i el 1999, a Timor Est i a Iugoslàvia, amb els bombardejos de l'OTAN sobre Belgrad.

El preu de la no intervenció pot ser molt alt i no només pel nombre de víctimes, que ja és esfereïdor. Gaddafi sembla tenir el suport de les unitats d'elit i entre deu i dotze mil soldats i mercenaris que li son fidels. També podria comptar amb la majoria dels membres armats dels comitès revolucionaris, les estructures polítiques de línia dura que li servien per reforçar la seguretat interna. Tot i que l'armament libi és antiquat, és el suficientment letal com per massacrar la revolta. Els opositors, tot i controlar una part important del país, son dispars i estan desorganitzats, sense comandament centralitzat i poques possibilitats de muntar les seves pròpies ofensives. Tot i que alguns militars s'han passat a la revolta amb el seu armament, no disposen ni de recanvis ni de logística.

Si la situació s'estanca, sense un clar vencedor, la crisi política líbia podria derivar en un llarg conflicte a l'estil de l'Iraq o, pitjor encara, caure en l'anarquia de Somàlia. Dos escenaris que podrien proporcionar un terreny fèrtil per als islamistes radicals, davant la costa mediterrània i entre dos països, Tunísia i Egipte, que han entrat en una transició tan esperançadora com delicada.

Evitar-ho ja no és cosa de declaracions sinó de fets.