Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Una mateixa revolta amb finals diferents?

Tant a Tunísia com a Egipte, el fantasma d'un tomb islamista continua sent, ara per ara, més espectral que real. En els dos casos, la revolta ha comportat la caiguda dels autòcrates però no la descomposició de l'estat. Tant a Tunisia com a Egipte, els règims s'han salvat a ells mateixos a través d'un exèrcit que ha optat, via Lampedusa, per canviar-ho tot per no canviar res. Això no vol dir, però, que no tinguin de fer concessions democràtiques i que, al final de la transició, hagin de compartir el poder i afrontar la reforma d'un model econòmic socialista -introduit per Nasser-, corrupte i clientelar. De la intel·ligència de les forces democràtiques i de les pressions occidentals en dependrà el grau d'homologació democràtica del renovat règim egipci.

Passarà el mateix a la resta de països on el virus de la revolta està fent sortir la gent al carrer? No ho sé. Però si les revoltes tenen èxit i fan caure els governs, no necessàriament les coses han de seguir pel mateix camí. Egipte i Tunísia són països bastant homogenis. A excepció de la comunitat cristiana copta, Egipte és aclaparadorament musulmà sunnita. Pel contrari, en altres indrets del Pròxim Orient les profundes diferències religioses i/o ètniques poden complicar les coses.

A Bahrain, una minoria sunnita domina a la majoria xiïta, que està ètnicament lligada a l'Iran. El sistema polític és relativament obert, però és una monarquia que no agrada als joves, a l'esquerra i als islamistes, que són una força política parlamentària important. Aquesta complexitat ètnica existeix a tota la regió. Des de l'Aràbia Saudita a l'Iraq i Síria, passant pel Líban, que és el model per antonomasia de nació dividida ètnicament i religiosa (sunnites, xiïtes, cristians maronites, drusos, i altres grups).

Només l'Iran, el país dels perses, podria seguir un camí similar al d'egipcis i tunisians. Tot i tenir algunes minories ètniques, la divisó que enfronta govern i oposició no és religiosa -els dos bàndols són majoritàriament xiïtes- sinó de llibertat política i democràtica.

El més probable és que la mateixa revolta tingui finals diferents, segons els països. Però tot encara està per veure.