El que s'anomena legalitat internacional té poc a veure amb la formalitat jurídica o amb l'imperatiu moral. La legalitat internacional és una ficció política que depèn de la correlació de forces en els organismes multilaterals, on les grans potències són jutge i part en totes les decissions que s'adopten.
Si l'any 2002, a més a més dels EUA i el Regne Unit les altres potències permanents del Consell de Seguretat haguéssin tingut el mateix interès en derrocar la dictadura criminal de Saddam Hussein, la guerra per fer-lo fora hauria estat cnsiderada justa, legal i legítima. Però n'hi va haver prou que França trenqués la solidaritat occidental, liderant l'eterna oposició de Rússia i la Xina, perquè la guerra fos considerada tot el contrari: injusta, il·legal i il·legítima.
De la mateixa manera, si ara el Consell de Seguretat de l'ONU no hagués aprovat la resolució 1973 pel veto d'algun dels membres permanents, els atacs aeris actuals serien als ulls de tothom injustos, il·legals i il·legítims. És a dir, que el veto d'un sol Estat hauria col·locat fora de la suposada legalitat a tots aquells que estan complint amb el deure de socors a les víctimes.
No es tracta, doncs, de decissions jurídiques sinó de decissions polítiques. La legalitat o no d'una acció no depen d'una llei que obliga per igual a tothom sinó de l'interès polític nacional de les potències a cada moment. Saddam Hussein s'havia convertit en un perill imprevisible especialment per als Estats Units en el nou context internacional creat pels atemptats de l'11-S, de la mateixa manera que Gaddafi s'ha convertit ara en un perill inacceptable, especialment per a Europa, en el context de les revoltes en el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient..
Però mentre que al 2003, George W. Bush va tenir clar l'objectiu i va actuar en conseqüència, al 2011 Barack Obama no sembla tenir clara ni una cosa ni l'altra. Seguint la tradició demòcrata posterior a Vietnam, Obama opta per disparar de lluny i que els morts els possin els altres. Prefereix la hipocressia dels conflictes continguts, però irresolts, que s'allarguen indefinidament i que enverinen fins a la gangrena diverses generacions, que una confrontació contundent que acabi el més ràpidament possible amb un vencedor i un derrotat clars i inequívocs. Si hi ha una cosa pitjor que la guerra és eternitzar-la impedint que cicatritzi.
Si no enderroquen Gaddafi i es limiten a mantenir 'sine die' zones d'exclusió aèria i generar contínues resolucions de l'ONU que ni Trípoli aplicarà ni ningú imposarà, acabaran aconseguint el que més els espanta: convertir Gaddafi en un nou Saddam i Líbia en un altre Iraq.
