L'ONU dóna llum verda a una guerra per derrocar Gaddafi

El Consell de Seguretat de Nacions Unides acaba d'aprovar la resolució núm. 1973 sobre Líbia. Una resolució que va molt més enllà d'una zona d'exclusió aèria ja que el document autoritza explícitament  "als estats membres (...) a prendre totes les mesures necessàries (...) per a protegir els civils i zones habitades per civils sota l'amenaça d'atac a la Jamahiriya Àrab Líbia, incloent Bengasi". És a dir, que es permet atacar i bombardejar tropes, instal·lacions i material militar del govern libi. Parlant en plata: s'ha donat llum verda a una guerra l'objectiu final de la qual seria derrocar Gaddafi si no baixa del burro. L'únic que no autoritza la resolució és l'existència d'una "força d'ocupació estrangera".

Conscients que el retard en fer front a Gaddafi podria comportar una massacre de la població líbia, els Estats Units van pressionar molt les últimes hores per incloure al text de la resolució l'expressió "totes les mesures necessàries", especialment després d'obtenir el suport de la Lliga Àrab, que dissabte es va pronunciar formalment a favor d'una zona d'exclusió aèria. La Lliga Àrab, a més, va donar a entendre que hi podria participar militarment a través, probablement, de Qatar i els Emirats Àrabs Units. Aquesta participació de les monarquies àrabs del Golf contra Gaddafi s'hauria obtingut a canvi del suport dels Estats Units al govern de Bahrain front a la revolta xiïta. La diplomàcia de Washington també va aconseguir l'abstenció de Rússia i la Xina i França hauria acabat de convèncer Merkel perquè Alemanya també s'abstingués.

Cal dir que aquesta resolució no ha estat només, ni principalment, la culminació d'una batalla dels Estats Units per aconseguir suports al Consell de Seguretat. Ha estat, sobre tot, una ferotge batalla de Hillary Clinton per arrossegar Barack Obama a implicar-se en la crisi líbia. Si fos per aquest paio, el mes calent seria encara a l'aiguera.

La intervenció a Líbia, igual que a l'Iraq, no es fa pel petroli sinó per derrocar un dictador. En aquest cas, Gaddafi. Un dèspota que si s'imposa a sang i foc a la revolta popular pot desestabilitzar el Magreb en un moment en que s'està obrint un nou horitzó polític a la regió. Una Líbia amb un Gaddafi triomfant amenaçaria les revolucions a Tuníssia i Egipte, aquest últim un país clau en l'equilibri regional al ser l'únic país àrab, junt amb Jordània, que té relacions amb Israel. Però també amenaçaria a Europa i el món amb un possible retorn del règim al terrorisme, a banda de complicar durant un temps el mercat energètic. Què Gaddafi és un sonat disposat a qualsevol barbaritat ho va tornar a demostrar ahir quan, davant la imminència de l'aprovació de la resolució 1973, va amenaçar amb atacar el trànsit de barcos i avions, civils i militars, a la mediterrània.

Que diferents podrien haver estat les coses si l'any 2002 França hagués adoptat la mateixa posició que ara i hagués donat suport a la guerra per derrocar Saddam!

Ara, a Líbia, només cal esperar que no sigui massa tard.