Una tragèdia grega

Laura Fàbregas Beltran:

Aristòtil, en la seva Poètica, ens parla de la paraula catarsis per a definir una tragèdia. La catarsis és la facultat de redimir o “purificar” l'espectador de les seves baixes passions veient-les projectades en el personatge de l'obra. L'espectador s'involucra de tal manera en la trama que acompanya al protagonista en el seu patiment experimentant i sentint aquestes passions, però sense patir els vertaders efectes; amb l'objectiu últim d'entendre's millor a si mateix i les seves contradiccions i amb l'avantatge de no ser castigat ni patir el fatídic final del protagonista.

Les tragèdies gregues eren alliçonadores. El motiu principal de l'infortuni del protagonista era sempre l'hibris, l'orgull desmesurat del protagonista de buscar la perfecció, creure's superior als Déus i desafiar els límits entre el bé i el mal. Les obres narraven les aventures dels homes que exploraven els abismes i tortuositats de la seva ànima. Era un viatge al món interior de la persona i, al mateix temps, era l'afirmació d'una realitat i d'un món exterior únic que se cimentava en veritats absolutes i sagrades.

Quan semblava que les tragèdies gregues no tenien raó de ser en un món actual on s'ha relativitzat la veritat, on la dicotomia entre el bé i el mal s'ha difuminat i l'únic que tenim per sagrat és el caràcter anti-sagrat de la veritat, Darren Aronofsky torna agafar els elements clàssics de la tragèdia i els confereix vigència, creant una obra mestra: Black Swan.

La pel·lícula té una heroïna (tot el pes de la pel·lícula recau en la seva protagonista, Natalie Portman) i el propòsit d'aquesta heroïna és ben clar (ser la Reina dels cignes en l'espectacle de ballet). A partir d'aquí comença el seu viatge personal, amb els respectius conflictes i esculls que impediran que el viatge sigui còmode i pla, però que la faran evolucionar fins arribar al clímax, a la culminació final.

Natalie Portman, en el personatge de Nina Sayers, representa el paradigma de bellesa i feminitat clàssica. És una ballarina de físic perfecte i cara angelical, obedient, dòcil, disciplinada i de voluntat abnegada que comet el vici de tot heroi de les tragèdies gregues: sortir de la mesura, la moderació i la sobrietat. Busca la perfecció explorant els seus propis límits, caient en la desmesura i l'excés i sucumbint en els seus propis impulsos (hibris). Encarna així la dualitat i el contrast entre l’ànima apol·línea (racionalitat, armonia, mesura, ordre i contenció) i l’ànima dionisíaca (ebrietat, descontrol, caos i pèrdua de límits), pols i instints oposats però complementaris que en l’Antiga Grècia formaven la manifestació del propi art. I Aronofsky exemplifica aquesta pugna entre la dualitat en una gran metàfora visual, en una escena d’una lluita totalment homèrica de la protagonista contra ella mateixa. Nina Sayers empren una lluita física i mental per intentar fer equilibris entre el cigne blanc i el cigne negre, les seves dues ànimes. Una clara reminiscència del mite del carruatge alat de Plató, on l'home és una auriga que condueix dos cavalls, un de blanc, que representa l’ànima noble i obedient, i un de negre, que és l'ànima díscola i desobedient, que dificulta la recta conducció del carruatge.

Darren Aronofsky però, no pretén alliçonar-nos ni proveeix el final de contingut moral, simplement connecta amb tots nosaltres i aconsegueix la catarsis perquè, com els grecs, tracta temes universals i intemporals. No és la dèria o l’ego d’un artista que ens vol explicar les seves inquietuds sinó que explica una història que se sosté independentment del context i del temps. I en això es diferència una obra d’una obra mestra, en que aquesta última és ecumènica i perdura al llarg del temps, des de l’Antiga Grècia als temps moderns, perquè parlant en termes dionisiacs no és onanisme de l’artista sinó orgia on tots en som part i tots ho sentim... "I have felt it" que diu Nina en l'última escena.