Des d'aquest bloc he criticat la cobertura mediàtica de l'accident nuclear de Fukushima pel seu catastrofisme, sovint interessat. La demagògia va arribar al punt que les hipotètiques morts per radiació de la central nuclear van desbancar a les desenes de milers de víctimes reals del terratrèmol i el tsunami. S'ha jugat amb la por irracional d'un altre Txernòbil -encara que les seves conseqüències van ser molt baixes i astronòmicament allunyades de les del tsunami- per portar l'aigua al molí de l'ecologisme polític.
Curiosament, però, mentre la denúncia de l'energia nuclear era pràcticament unànime en els mitjans de comunicació, la divisió es feia palesa en els rengles del moviment ecologista. La causa d'aquesta divisió és l'escalfament global. Mentre alguns ecologistes, com el de l'entrevista de La Vanguardia, creuen que la fi justifica els mitjans i que, per tant, és millor optar per l'energia nuclear que per la dels combustibles fòssils, la vella guàrdia verda no vol saber res ni d'una ni d'una altra.
Els neo-ecologistes consideren dogmàtics i anti-científics als seus progenitors intel.lectuals, però no per això són més autocrítics. Ni per un moment han posat en dubte si la seva posició sobre l'origen humà de l'escalfament global no és també dogmàtica, més ideològica que científica. De la mateixa manera que per l'ecologisme originari les centrals nuclears era el més dolent que es podia imaginar, per als seus cadells el més dolent és ara el carbó i el petroli.
De sobte, tots els perills i condicionants del règim nuclear denunciats durant dècades pel moviment ecologista han desaparegut de l'agenda dels nous verds. Certament, la lletania ecologista sobre la maldat intrínseca de l'àtom no només era exagerada sinó també falsa en molts dels seus plantejaments. Però no per això, l'energia nuclear ha passat a ser una cosa de nens, una indústria trivial i innòcua sense transcendentals conseqüències econòmiques, polítiques i militars. El problema de l'energia nuclear no són tant els accidents o els residus radioactius, com la fabricació de l'urani enriquit i el que això comporta: la proliferació. O si ho prefereixen: la bomba atòmica. La crisi internacional provocada pel programa nuclear iranià ho exemplifica clarament.
L'entusiasme beatífic de l'ecologisme radioactiu en substitució del ranci ecologisme anti-nuclear no només no resol res sinó que crea nous fantasmes. Abans, demonitzaven l'àtom, ara, calumnien al carbó.
Però la defensa del carbó és millor deixar-la en mans de l'amic Antón Uriarte. Ningú com ell, que jo sàpiga, sap tant sobre el tema ni ha escrit tant reclamant la seva rehabilitació. Us recomano algunes de les seves anotacions al respecte: "Centralismo nuclear", "La tontería de Garoña", "Perjudicar al carbón" o "Carbón limpio", entre altres.
