Si hi ha un concepte angular per entendre la política d'Israel i el conflicte àrabo-israelià aquest és: seguretat, i més concretament "seguretat defensable". Es podrà considerar que l'obsessió israeliana per la seguretat és exagerada i que el poble jueu està ara més segur que mai a la seva història dins les fronteres del seu estat. Certament, els jueus estan més segurs a Israel que a l'Alemanya nazi. Però la major o menor seguretat que tenen ara se l'han guanyada a pols, lluitant contra unes amenaces que mai no han desaparegut i que els han fet aprendre amargament que no poden baixar la guàrdia.
La "mania" per la seguretat no és el fruit de cap neurosi freudiana, sinó de l'experiència històrica del poble jueu. Raça maleïda a l'haver-los considerat responsables de la mort de Crist, perennes caps de turc dels poders terrenals i espirituals, víctimes recurrents de tota mena de "pogroms" i candidats a l'extermini total a l'Holocaust nazi, el poble jueu va veure la salvació en l'obtenció d'un estat propi. Un estat creat en una històrica votació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en la més estricta legalitat internacional.
Però el nou Estat no va garantir als jueus la desitjada seguretat perquè els estats àrabs no van volen acceptar la seva existència. Des del 1948 fins al 1993, quan es firmen els acords de pau d'Oslo amb els palestins, Israel lliura 5 guerres contra els àrabs, la majoria començades o incitades pels seus enemics. En tots aquests conflictes, Israel comprova la seva vulnerabilitat geogràfica, delimitada pels acords de partició. Aquesta vulnerabilitat, difícil de percebre amb paraules, és molt fàcil de comprobar quan es visita Israel. Si descomptem la zona desèrtica del Neguev, Israel s'estén en una estreta franja entre el mar i el riu Jordà amb prou feines supera les 70 milles, els 112 km, en el seu punt més estret, totalment a l'abast de qualsevol bombardeig, per més rudimentari que sigui.
Aquesta vulnerabilitat manifesta va empènyer Israel, al comprovar que l'obstinació àrab contra Israel no desapareixeria fàcilment, a dotar-se d'un coixí territorial de seguretat que permetés una defensa efectiva d'Israel. Un coixí que només abandonarà si hi ha unes garanties absolutes de seguretat, pau i bon veïnatge amb els palestins i els països àrabs.
És per això que Israel, quan parla de fronteres, no parla tant de fronteres "segures" com de fronteres "defensables", posició que fins ara també compartien els EUA. I dic compartien perquè els Estats Units han deixat de fer-ho. Obama va anunciar ahir que les fronteres que han de delimitar l'actual estat jueu i el futur estat palestí hauran de ser, amb petites modificacions negociades, les anteriors a la guerra de 1967. La guerra que va fer palès que la seguretat real d'Israel només es podia garantir amb unes fronteres que els permetin defensar al seu territori.
Obama ha abandonat el concepte de fronteres "defensables" pel de fronteres simplement "segures", ignorant la història, abonant la posició palestina i desmarcant-se d'Israel. I això, en un moment en que l'acord entre Hamàs i Fatah, lluny de ser una esperança per a la pau, esdevé una nova amenaça per a Israel.
Obama, com els palestins, no perd mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.
ADDENDA.- Per a una informació gràfica de la vulnerabilitat del territori israelià no deixeu de veure aquest vídeo.
