Vet aquí la Spanish Revolution

Quim Monzó:

Fa dos dies, un diari madrileny publicava un reportatge amb el titular Cap a on va la #spanishrevolution? Vaig contemplar el hashtag i de seguida vaig tenir clara la resposta: la Spanish Revolution no va gaire enlloc. Per començar, perquè, més que no pas una revolució, de moment és una acampada. Fer acampades està molt bé, però una revolució és tota una altra cosa. Expliquen els diaris que, diumenge, 150.000 persones es van manifestar a Espanya. Si, tal com diu el cens, hi ha 47.021.031 ciutadans, la xifra de manifestants (150.000) suposa només el 0,037 per cent de la població. Dubto que amb un 0,037 per cent es faci mai cap revolució.

Més que en un canvi dràstic de les institucions polítiques i socials i de les estructures econòmiques, aquesta presumpta revolució espanyola que n'enarbora el nom en anglès - Spanish Revolution - fa pensar més aviat en els enrotllats que van al restaurant a menjar noodles perquè, dient-ne noodles , dels fideus, es pensen que són supercosmopolites. Necessitats d'una causa per la qual lluitar, els campistes es veuen com a revolucionaris, sense adonar-se que el mateix nom en anglès denota submissió a tot un sistema de valors; no sols lingüístics. No seré jo qui defensi els polítics amb poltrona, que en general em fan venir ganes de perbocar. Que els campistes diguin que lluiten contra el bipartidisme queda ben bufó, però per a això hi ha les urnes: per votar altres partits que no siguin els dos que remenen les cireres. La torrada mental que els campistes exhibeixen és tan grossa que és difícil saber què volen. Que, diumenge que ve, la gent no vagi a votar? Executar González Sinde? Enterrar el capitalisme? Molt bé, però per posar-hi què? I, quan parlen d'acabar amb la partitocràcia, què demanen exactament? Que no hi hagi partits? Malament, perquè quan no hi ha partits és que hi ha un partit únic.