Dos economistes suecs, Andreas Bergh i Magnus Henrekson, aconsellen als EUA des de les pàgines del Wall Street Journal que evitin els mateixos errors de Suècia i no caiguin en la temptació d'ampliar la despesa del seu govern.
Per aquests economistes, fa cinquanta anys, el 1960, els governs de Suècia i els Estats Units gastaven aproximadament el mateix, una mica menys del 30% del PIB. Això ja no és així. En els anys previs a la crisi financera de Suècia a la dècada del 1990, la despesa governamental va arribar al 60% del PIB. Als Estats Units pràcticament no s'havia mogut, augmentant només fins a un 33%. Mentre que els Estats Units mantenia la seva posició com un dels països més rics del món, Suècia va devallar. El 1970, Suècia era el quart país més ric del món en renda per càpita. El 1993, havia baixat al 17.
Això va portar als economistes suecs a preguntar-se si l'augment dramàtic de la mida del govern suec havia contribuït al seu lent creixement. I la resposta va ser que sí. La notable expansió del govern a Suècia havia disminuit el creixement. L'evidència demostra, segons aquests dos economistes suecs, que quan la despesa pública augmenta en 10 punts percentuals del PIB, la taxa de creixement anual es redueix de 0,5 punts percentuals a 1. Això pot no semblar gaire, però en més de 30 anys es traduiria en la pèrdua de milers de milions de dòlars cada any en un país tan gran com els Estats Units.
Per dir-ho en termes personals, l'ingrés mig per càpita dels nord-americans el 2009 va ser de 46.405 dòlars. Una caiguda de l'1% en la taxa de creixement econòmic (del 2% al 3%, per exemple) significaria una pèrdua d'ingressos individuals de 464 dòlars en el primer any. En més de 30 anys, una diferència d'un punt percentual en la taxa de creixement es traduiria en aproximadament 354.000 dòlars en ingressos perduts per persona.
L'argument que Suècia demostra que un govern molt gran no perjudica és fals. Suècia s'ha recuperat els darrers 15 anys gràcies a la liberalització, amb llibertat d'elecció d'escola, estabilitització de pensions públiques i reducció del nivell impositiu de la renda, amb la despesa pública baixant un 10% del PIB.
A Suècia, l'alt nivell impositiu obliga la gent a fer la feina de casa, mentre que els americans paguen altres persones per fer-ho. Els americans van més als restaurants i contracten més gent per netejar la casa, vigilar els nens o cuidar el jardí. Els suecs tenen menys diners disponibles després d'impostos i han de fer ells mateixos la feina.
L'expansió de la despesa pública i dels impostos farà que els americans es comportin més com el suecs, afectant els serveis i deixant sense feina principalment a americans de classe baixa. Fer créixer el govern per reduir la desigualtat a la llarga empobreix un país, obligat a repartir porcions cada vegada més petites d'un pastís cada vegada més reduit.
