Encara que costi d'entendre, la demanda d'Abbàs ha fet forat. En els últims temps, algunes instàncies internacionals han intentat equiparar la demanda palestina d'aturada dels assentaments amb la demanda israeliana de seguretat, com si els dos plats de la balança fóssin equivalents. Pitjor encara, han intentat banalitzar la posició jueva qüalificant-la "d'obssessió" quan no de paranoia, sense voler entendre que pels israelians és molt més important la seguretat que els assentaments.
És probable que els israelians tinguin més por de la que haurien de tenir, ja que en tots aquests anys han demostrat a bastament que poden defensar-se i derrotar els enemics que els encerclen, però el sentiment de vulnerabilitat, agradi o no, forma part de l'ADN jueu. I no per una ficció mental, sinó per la realitat brutal de la seva experiència històrica i vital: de la diàspora als progroms, de l'Holocaust a les guerres amb els àrabs, dels atemptats terroristes a les amenaces iranianes de destrucció massiva.
Aquesta experiència traumàtica no és només un record històric sinó una realitat que es viu, resumida i concentrada, a l'Israel actual. Encara queden avis o besavis a moltes families amb un nombre tatuat al braç pels nazis; de tant en tant encara arriben jueus que fugen de països on són perseguits o mantinguts com a ciutadans de segona; gran part de les famílies israelianes ha viscut directament sis guerres en 50 anys i un nombre considerable d'elles han perdut parents, amics o coneguts en atacs i atemptats. Aquesta situació de tensió permanent ha fet que en els últims anys l'emigració de jueus superés a la immigració. Davant la dificultat d'arribar a una pau veritable, n'hi ha que no volen que els seus fills visquin permanentment amb l'ai al cor i opten per marxar. La seguretat, doncs, no és un caprici pels jueus, és la seva supervivència en pau i tranquil·litat.
Pel contrari, les exigències "irrenunciables" dels palestins són moltes i més difuses i la seva prioritat varia segons el moment. Des de la segona Intifada, són els assentaments. Certament, aquest és un tema important, ja que una extensió ilimitada de les colònies acabaria fent inviable un estat palestí. També és cert que en la democràcia israeliana, com a molts altres llocs, hi ha sectors ultranacionalistes i minories religioses, més o menys delirants, partidàries del Gran Israel bíblic i que estiren en aquesta direcció. Minories que, segons l'aritmètica democràtica del moment, poden condicionar les majories de govern i crear situacions compromeses.Però la realitat és que hi ha un ampli consens a la societat israeliana sobre els termes i les circumstàncies en que els assentaments han de ser intercanviats per la pau.
Quan Israel va firmar el Tractat amb Egipte va retornar tots els territoris conquerits i, més recentment, quan va abandonar Gaza, va desmantellar els 21 assentaments existents, amb una població a l'entorn de les 7.000 persones. La situació a Cisjordània, però, és diferent, ja que el nombre de colònies o assentaments s'acosta als 150, amb un població de 450.000 persones (dades del 2006). Sovint, però, les xifres que es dónen solen ser enganyoses ja que comptabilitzen com a colònies poblacions jueves milenàries com la d'Hebrón, o bé consideren com a "assentaments" tota nova edificació a Jerusalem Est, com si la ciutat estigués clarament dividida entre una part jueva i una altra palestina. Actualment, Jerusalem és un mosaic de barris jueus, àrabs i mixtes on res impedeix als residents àrabs desplaçar-se cap a barris predominantment jueus. De fet, l'única vegada que la part oriental de Jerusalem va ser exclusivament àrab va ser entre 1949 i 1967, i es devia a que Jordània va ocupar la zona i va expulsar per la força a tots els jueus..
En totes les negociacions que hi ha hagut fins ara, Israel només ha defensat la permanència sota control israelià de dos o tres conglomerats residencials jueus. Per a la resta, es contemplen les opcions del desmantellament o de la permanencia però com a ciutadans de l'estat palestí, de la mateixa manera que hi ha més d'un milió de palestins que son ciutadans de l'estat jueu i que no volen de dixar de ser-ho. Lamentablement, d'aquesta segona opció l'Autoritat Palestina no en vol ni sentir a parlar. En canvi, si que parla contínuament del retorn dels refugiats palestins a l'interior de les fronteres d'Israel.
El problema dels assentaments, doncs, no és ni el principal ni el més urgent dels problemes entre Israel i els palestins. El més urgent és que els palestins acceptin negociar sense condicions prèvies una pau creíble a canvi d'un estat viable. Un estat que tindrà unes hipoteques temporals, com la desmilitarització i l'existència de zones de control militar israelià, que aniran despareguent a mesura que es restableixi la confiança mútua i la democràcia avanci i es consolidi a la regió. És a dir, quan hi hagi un estat palestí sorgit d'un acord de pau amb Israel i no d'un estat palestí nescut en conflicte amb l'estat jueu.
