Usuaris del Facebook han creat un grup per demanar que el facin fora per l'entrevista que va fer ahir al matí al catedràtic de Ciència Política de la Pompeu Fabra, Vicenç Navarro. Una entrevista que, tot i excedir-se en la forma, ja que podia semblar en més d'un moment un interrogatori policial, va ser impecable en el fons.
Manel Fuentes no és Walter Cronkite, però té el dret i l'obligació de poder posar contra les cordes les patums i patumetes d'aquest país. Serà simpàtic o esquerp, tranquil o histèric, però collar els entrevistats per fer-los entrar en contradicció i aconseguir que quedi clara la seva posició mereix l'aplaudiment.
El problema és que en aquest país estem massa acostumats a un periodisme reverencial, que oscil·la entre l'avorriment o l'adul·lació, lluny de les tècniques interrogatòries punyents del periodisme britànic o nord-americà. Però, sobre tot, el problema que tenim és la intensa i extensa intolerància cap els que es desmarquen del consens "nacional-progressista" que, durant 30 anys, ha pesat com una llosa de plom sobre la llibertat d'expressió d'aquest país.
Si els "indignats radiofònics" demanen la dimissió de Fuentes no és per què defensin la pluralitat sinó perquè no la toleren. No ho dic jo, ho dien ells mateixos: "aquest és només un exemple de la politització i ideologització que pateixen els mitjans públics, sumant-se al discurs neoliberal i faltant a la objectivitat periodísitca. Exigim periodisme. Quin és el model de Radio Pública que volem?".
Aquest atac contra Fuentes pel seu suposat neoliberalisme el va iniciar el professor Navarro el passat mes de juliol amb una carta oberta on denunciava "que el biaix del seu programa és francament indignant" i li demanava que "diversifiqués els seus missatges i també els seus tertulians", postulant-se indirectament com a comentarista.
El model de ràdio pública, mentre existeixi, hauria de contemplar certament la pluralitat, però no només de cara enfora sinó també de cara endins. Si tots els ciutadans l'han de pagar obligatòriament, tant si els agrada com si no, haurien de poder veure-s'hi reflexats. I per aconseguir-ho, no n'hi ha prou amb parlar de tothom. Per aconseguir-ho cal també que davant del micro hi hagi periodistes amb pensaments polítics i filosòfics diferents. No només periodistes catalanistes, nacionalistes, d'esquerres o independentistes, com és habitual, sinó també de dretes, conservadors, liberals, constitucionalistes o espanyolistes. Fins i tot, periodistes com Manel Fuentes.
Manel Fuentes no és Walter Cronkite, però té el dret i l'obligació de poder posar contra les cordes les patums i patumetes d'aquest país. Serà simpàtic o esquerp, tranquil o histèric, però collar els entrevistats per fer-los entrar en contradicció i aconseguir que quedi clara la seva posició mereix l'aplaudiment.
El problema és que en aquest país estem massa acostumats a un periodisme reverencial, que oscil·la entre l'avorriment o l'adul·lació, lluny de les tècniques interrogatòries punyents del periodisme britànic o nord-americà. Però, sobre tot, el problema que tenim és la intensa i extensa intolerància cap els que es desmarquen del consens "nacional-progressista" que, durant 30 anys, ha pesat com una llosa de plom sobre la llibertat d'expressió d'aquest país.
Si els "indignats radiofònics" demanen la dimissió de Fuentes no és per què defensin la pluralitat sinó perquè no la toleren. No ho dic jo, ho dien ells mateixos: "aquest és només un exemple de la politització i ideologització que pateixen els mitjans públics, sumant-se al discurs neoliberal i faltant a la objectivitat periodísitca. Exigim periodisme. Quin és el model de Radio Pública que volem?".
Aquest atac contra Fuentes pel seu suposat neoliberalisme el va iniciar el professor Navarro el passat mes de juliol amb una carta oberta on denunciava "que el biaix del seu programa és francament indignant" i li demanava que "diversifiqués els seus missatges i també els seus tertulians", postulant-se indirectament com a comentarista.
El model de ràdio pública, mentre existeixi, hauria de contemplar certament la pluralitat, però no només de cara enfora sinó també de cara endins. Si tots els ciutadans l'han de pagar obligatòriament, tant si els agrada com si no, haurien de poder veure-s'hi reflexats. I per aconseguir-ho, no n'hi ha prou amb parlar de tothom. Per aconseguir-ho cal també que davant del micro hi hagi periodistes amb pensaments polítics i filosòfics diferents. No només periodistes catalanistes, nacionalistes, d'esquerres o independentistes, com és habitual, sinó també de dretes, conservadors, liberals, constitucionalistes o espanyolistes. Fins i tot, periodistes com Manel Fuentes.
