Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

La guerra de Líbia, pitjor que la d'Irak

La bandera d'Al Qaeda oneja al Palau de Justícia de Bengasi
De totes les revolucions de la primavera àrab, la de Líbia és la que més hauria agradat a Karl Marx, convençut com estava que una revolució sense violència no és una revolució sinó una mariconada, que és com es deien aquestes coses quan encara no érem políticament correctes.

En poc més de 6 mesos de conflicte armat, a Líbia ha mort, proporcionalment,  més gent que a la guerra de l'Irak. Tot i que les dades estan per verificar, es dóna per bona la xifra oficial dels rebels libis d'uns 30.000 morts i 70.000 ferits. Una autèntica carnisseria realitzada en un temps récord si ho comparem amb l'Irak, on el nombre de víctimes civils i militars se situaria en els 115.000 morts en els 8 anys que van del 2003 al 2011. En l'any de màxima intensitat del conflicte iraquià, el 2006, el nombre de víctimes mortals civils i militars va superar les 32.000, gairebé les mateixes que a Líbia en només mig any.

Ningú no ho diria, oi? La percepció que teníem des del tresillo de casa era la d'un conflicte gairebé plàcid comparat amb l'apocalipsi iraquiana. Per què? Doncs, perquè la internacional mediàtica estava a favor d'aquesta guerra i en contra de l'altra. I per raons no gaire profundes. Ëstaven contra la guerra de l'Irak fonamentalment perquè la comandava sense embuts un tal George W. Bush, un president dels EUA republicà, blanc i conservador, mentre que han estat a favor de la guerra de Líbia perquè la comandava mig d'amagat un president demòcrata, negre i progressista amb el vist-i-plau de l'ONU. I ja se sap que quan una guerra té la benedicció de l'ONU deixa de ser una guerra per esdevenir una marxa triomfal de la pau i el multilateralisme.

La intervenció militar internacional ha estat necessària i imprescindible per evitar una massacre encara més gran per part del règim de Gaddafi. Però la manera de comandarla, contrariament a l'opinió de la premsa socialdemòcrata, ha estat un error. D'entrada, pot semblar impecable. Les tropes nord-americanes no han trepitjat terra islàmica i han estat els rebels els que han portat el pes de la lluita. Una lluita que, a l'haver-la guanyat gràcies als bombardejos de l'OTAN, els forçarà a comportar-se com a demòcrates de tota la vida en agraïment a l'ajuda occidental. Certament, aquest conte de la lletera és un dels escenaris possibles. Però, lamentablement, no sembla el més probable.

La inhibició nord-americana serà entesa per les forces totalitàries líbies més aviat com una manifestació de debilitat que com un acte de delicadesa. La guerra descontrolada sobre el terreny ha enfortit els caps tribals i les faccions més violentes dels rebels, que han pres el comandament de les unitats militars, en detriment dels moderats. És per això que els dirigents del CNT, la majoria d'ells exalts responsables del règim de Gaddafi - alguns fins i tot educats en universitats occidentals, com és el cas de Mahmoud Jibril- han suplicat fins a l'últim moment que l'OTAN no conclogui encara la seva intervenció militar, ja que és l'únic contrapès a les milícies armades de tribus i faccions.

Quan el president del CNT, Mustapha Abd el Jalil, va dir que no només la sharia seria la base inspiradora de la Constitució i del dret (cosa que passa a gairebé tots els països àrabs inclosa la Líbia de Gaddafi) sinó que seria restablerta la poligàmia i prohibit el divorci, sabia que les seves paraules amoïnarien Occident però que eren imprescindibles per agradar a les milícies islamistes, que són les que tenen la paella pel mànec. Un arxipèlag de tribus i milícies que campen per tot el territori i que a Trípoli controla en gran part el Tripoli Military Council (TMC) que encapçala Abd el-Hakim Belhaj, excombatent dels mujaidins a l'Afganistan i fundador als anys 90 de l'organització terrorista Libyan Islamic Fighting Group.

Aquest trencaclosques era totalment previsible i, per tant, dissuasori de qualsevol intervenció exterior. Es per això que, si s'optava per posar-hi cullerada, la implicació havia de ser total. Calia derrocar el poder criminal de Gaddafi però també impedir el desgovern criminal dels extremistes. Calia no un suport militar gairebé vergonyant sinó un compromís polític clar, ferm i inequívoc de tutelar la transició de la dictadura a un règim pluralista estable.

Obama, amb els seus escrúpols per no semblar-se a Bush, ha acabat fent d'aprenent de bruixot, de llevadora d'una insurrecció violenta com aquelles que tant inspiraven al Karl Marx que solia llegir abans de ser president.