L'any 1910, el que va ser premi Nobel de la Pau britànic, Sir Ralph Norman Angell, va publicar un best-seller titulat "The Great Illusion" en el que afirmava que la integració de les economies dels països europeus havia arribat a un punt tan elevat d'interdependència que la guerra entre ells era totalment impossible. Quatre anys més tard esclatava la primera guerra mundial.
Ara, cent anys més tard i després de dues guerres brutals, els països europeus han anat molt més lluny en la seva integració, fins el punt de crear una Unió política i monetària que es comporta en molts aspectes com un estat federal europeu. El desenvolupament d'aquesta Unió Europea, segons s'ha dit i repetit, hauria permès desterrar el perill d'una nova gran guerra. Una afirmació que avui difícilment ningú s'atreviria a negar.
Històricament, però, l'economia no ha aturat les guerres sinó més aviat el contrari. Les crisis econòmiques provoquen misèria, por i desesperació; generen protestes i enfrontaments que si no se saben canalitzar i donar-los una resposta culminen en esclats de violència o en la guerra pura i dura. Les crisis econòmiques profundes són el caldo de cultiu de tots els extremismes, de totes les utopies i de totes les demagògies.
Estem vacunats a Europa contra tots aquests perills?
Aparentment, sí; però no es pot estar del tot segur. Si la incapacitat política continua donant pals de cec, anant a remolc dels esdeveniments i adoptant mesures insuficients i contradictòries, allargant la sortida de la crisi, la situació pot arribar a esclatar per l'espurna menys pensada. I no necessàriament només des de l'interior.
L'afebliment d'Europa fa que el vell continent estigui probablement en el seu moment més vulnerable des de la fi de la segona guerra mundial. Vulnerable econòmicament, vulnerable políticament i vulnerable militarment.
Vulnerable econòmicament per la magnitud d'una crisi que ha deixat les arques buides i endeutades. Vulnerable militarment pel replegament dels Estats Units que ha passat a centrar la seva prioritat en el Pacífic i vulnerable políticament pel descrèdit de la classe dirigent. Un descrèdit que ha forçat Itàlia i Grècia a substituir la incompetència per la il·legitimitat. L'elecció de Monti i Papadimos, contràriament al que s'afirma, ha estat, des del punt de vista d'una democràcia parlamentària, perfectament legal, però difícilment podrà ser percebuda com a legítima ja que comportarà un canvi copernicà de política sense que estigui avalada pel sufragi ciutadà. I això provoca impotència i frustració democràtica.
Es donen, doncs, bastantes de les condicions, internes i externes, que en altres moments del passat han acabat en un conflicte violent. La història, certament, no està escrita per avançat, però si deixem que la pluja esdevingui riuada aleshores serà impossible de contenir o desviar. No caiguem en el parany de Sir Norman Angell, doncs l'excés de confiança sol ser la pitjor de les il·lusions.
