Confio en la ciència, però cada vegada em resulta més difícil confiar en els científics. Si més no, en tots aquells que parlen més des de la fe (que ja no és teològica sinó política) que des de l'esceptiscisme científic. El cas de l'escalfament global és l'exemple més escandalós de la impostura intel·lectual que ha imperat en els últims 20 anys.
Una impostura que amenaça també les neurociències. La gent que fa unes dècades les criticaven violentament, acusant-les fins i tot de nazisme, ara, al no poder negar el seu èxit, s'han apuntat al carro amb la intenció de conduir-lo -com no!- en la direcció correcte. I sembla que ho estan aconseguint, si més no mediàticament.
D'un intercanvi de mails sobre el tema amb l'amic Toni Albert, que a internet i en temes relatius a les TIC utilitza el pseudònim de Carles Dijous, en destaco aquesta reflexió:
El problema que hi ha darrera del plantejament negativista del lliure albir és que consideren que el jo, la consciència, és allò únic i fonamental de l'autèntic jo. De fet, el terme 'jo' és antiquíssim i el podem situar en mans de Plató quan parla de l'ànima racional. Que l'ànima racional estigui lligada al cervell (o al cos), no és una cosa nova que es plantegi (Plató, Descartes, Spinoza i molts d'altres ja s'ho van plantejar). El problema és saber explicar aquesta mena de relació. Avui per avui, encara no explicable, per més que la neurociència vagi fent camí amb ajut d'aparells.
Però, el problema del lliure albir és molt fàcil de plantejar des de fora. Fent una simple comparació 'animalística', per dir-ho d'una manera que agradarà a segons quina mena de personal. Comparem els homes i els gossos, en especial pel que fa a la 'seva història'. Els gossos (per no dir les ovelles, les abelles, etc.) no han 'evolucionat' culturalment, en canvi l'home sí. Ep! Això és molt problemàtic, com veurem. Si l'home és solament carn i cervell (i una eflorescència d'aquest darrer és al que denominem consciència i capacitat de decisió racional), aleshores hi ha alguna cosa inexplicable. Per dir-ho molt més fort: és estranyament inexplicable. Com és que l'home ha evolucionat culturalment --ep!, ens referim solament en els camps de la ciència i de la tècnica-- i en canvi els gossos, els elefants, les vaques i els bous, ni cap dels altres animals, no ho han fet mai?
No quedàvem que els humans, com la resta dels animals, eren solament matèria organitzada però determinada -sense lliure albir-; és a dir, sense possibilitat de plantejar-se propòsits que sortissin de la vida habitual de disseny 'animal'. Doncs, amb el telèfon mòbil, Internet, la calefacció i el citroen que tenim a fóra esperant-nos, ens trobem amb un problema —tota aquesta evolució tecnològica és un problema— que no sabem d'on i, sobretot, com ha sorgit.
A veure... Podem dir que l'home és un ésser determinat (igual que la resta dels animals). Però, ai!, si defemsem aquesta tesi, ens veiem abocats a fer front a una incògnita. Com és que s'ha orientat vers el desenvolupament d'uns coneixements científico-matemàtics (amb una tècnica derivada)? Això solament pot tenir una d'aquestes dues explicacions:
a) Que estava determinat a que, en un moment concret, desplegués aquest tipus de coneixement que ha desembocat amb satèlits, GPS i emissions d'ones de video i so.
b) Que gaudeix d'un marge de llibertat que permet aquest desplegament, sense problemes. Aquest marge es redueix a fer propostes màgiques, científiques, etc., algunes de les quals triomfen i encerten. El GPS, és un d'aquests resultats, per reduir exemples.
Ara bé, si neguem el marge de llibertat (b), caiem en l'opció (a). La qual, ai!, exigeix algun savi programador extern (digues-li déu, digues-li savi d'un món extrafísic) que està 'jugant' amb un joc d'un gran ordinador, del qual els humans són els protagonistes d'una llarga aventura.
Retornant, una mica a l'article... Que han descobert que abans de tenir una resposta conscient, el cervell ja en té notícia. Vatua quin descobriment!. Bertrand Russell explica que dormint se li resolien alguns dels problemes dels Principia Mathematica i quan es despertava llavors corria a prendre'n nota. O el cas de Poincaré que va resoldre alguns problemes també matemàtics (més ben dit, se li van aclarir sense ell donar-se compte del procés -com la inspiració del poeta!-, quan estava a punt de pujar en l'autocar per anar a una escursió).
Un text de Poincaré al respecte.
It is certain that the combinations which present themselves to the mind in a kind of sudden illumination after a somewhat prolonged period of unconscious work are generally useful and fruitful combinations... all the combinations are formed as a result of the automatic action of the subliminal ego, but those only which are interesting find their way into the field of consciousness... A few only are harmonious, and consequently at once useful and beautiful, and they will be capable of affecting the geometrician's special sensibility I have been speaking of; which, once aroused, will direct our attention upon them, and will thus give them the opportunity of becoming conscious... In the subliminal ego, on the contrary, there reigns what I would call liberty, if one could give this name to the mere absence of discipline and to disorder born of chance.[37]
El cervell és com una olla que, segons els elements que s'hi posen, després d'un temps més o menys llarg, dóna alguns resultats. Alguns més bons que d'altres. Aquest article, n'és un exemple. Ha estat escrit de rebot a la teva pregunta. Per descomptat que algunes idees sobre el tema bullien dins l'olla, però ha estat en el moment de treure una mica del caldo quan s'ha concretat en les línies anteriors.
Certament -llevat del text de Poincaré- aquest text l'han escrit fil per randa les mans del Toni Albert. I diria que el seu cervell li ha dictat el que volia escriure i la seva exigència mental ha eliminat alguns aspectes, situant-ne alguns davant d'altres i decidint, sí, decidint posar final a aquest text.
