-Aquí la mentida no es castiga. Això demostra que les campanyes electorals, a banda costar molts diners, són inútils i, per tant, caldria eliminar-les. I les subvencions que reben els partits, també, perquè figura que són perquè les seves propostes arribin als votants i no per difondre mentides. Per què no creem una oficina de defensa del votant que pugui sancionar quan no es compleixin les promeses? Sense anar més lluny, ara s'ha demostrat que els famosos braçalets de l'equilibri eren una mentida. L'empresa rebrà una sanció milionària. Que facin igual amb els partits i sancionin els que fan promeses que no es compleixen. Les decisions polítiques són molt més importants que no pas els braçalets.
(...)
—Apujar impostos no funcionarà. Sobretot si dius que l'apujada durarà dos anys. Una empresa que no sigui a borsa aquests dos anys vinents no donarà dividends. Els donarà tots d'aquí a tres anys i així no pagaran impostos. I llestos. Mira si és fàcil. I qui se'n beneficiarà? Els rics, no els pobres. I les empreses que sí que són a la borsa donaran dividends en forma d'accions, que no cotitzen, durant dos anys. I tot això, legalment. Per tant, aquesta mesura únicament deprimirà l'activitat econòmica aquests dos anys següents. Queda molt bé dir que apuges impostos als rics, però tots els rics de veritat se'ls saltaran i en cap cas no es recaptaran els sis mil milions que va dir el ministre Montoro.
—Llavors, què s'ha de fer?
—Primer, reduir el dèficit. Això s'ha de fer. No hi ha alternativa. La discussió és com fer-ho. Si guanyes 100 només en pots gastar 100. I si te'n gastes 120, algú t'ha de deixar aquests 20. I ara, a l'estat espanyol, ningú no li vol deixar diners. Per tant, no hi ha alternativa i ha de deixar de demanar préstecs.
—De moment els tipus es mantenen...
—Sí, Espanya té ara uns tipus acceptables perquè hi ha la garantia del Banc Central Europeu amb Alemanya a darrere. Però el dia que els alemanys se'n cansin, la prima de risc espanyola es dispararà i aleshores caldrà reduir els 80.000 milions de dèficit no fins als 60.000 milions pactats ara amb Europa, sinó fins a zero. I en vint-i-quatre hores. Aleshores hi haurà una catàstrofe i ja veuràs si parlarem de retallades. Per tant, més val que anem reduint el dèficit. No hi ha cap més opció. El batlle de Vic diu que justament per tot aquest context, la independència la veurem d'aquí dos o tres anys...
(...)
—El que, a mi, em sorprèn és que els espanyols amb visió no ho vegin, això. Hi ha d'haver algú a Espanya que digui: 'Escolta, si continuem per aquest camí, els catalans se'n van.' El sentiment antiespanyol i el sentiment independentista, tots dos, són cada vegada més forts i majoritaris. Els espanyols haurien de recordar la declaració d'independència dels Estats Units de 1776, escrita per Thomas Jefferson. Era una independència fiscal, que diu alguna cosa com: 'Quan un rei esprem els seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i l'obligació d'anar-se'n.' És a dir, quan els anglesos van collar massa, els nord-americans se'n van anar. Algun espanyol intel·ligent ho hauria de veure.
—La veurem aviat, doncs, la independència?
—Dependrà de si hi ha cap espanyol intel·ligent que s'adoni de què passa. Si continuen com fins ara, són una fàbrica d'independentistes, perquè això és insuportable.
—Serem un estat viable en aquest context de crisi?
—I tant! Saps quin és el país més pròsper, més ric i més competitiu del planeta Terra?
—Mmmm...
—Un país que té quaranta mil quilòmetres quadrats, exactament igual que Catalunya. Té set milions d'habitants, igual que Catalunya. És envoltat de potències violentes al llarg de la història, igual que Catalunya. És un país que es diu Suïssa. És el més ric del món, el número u en les llistes de competitivitat i no té ni accés a mar. En aquest mateix context de crisi, Catalunya podria ser igual, un estat perfectament pròsper i competitiu.
