Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de març de 2012

Tot un èxit

Igual com passa a les eleccions, avui tothom ha guanyat. Els sindicats celebren "l'èxit" de la vaga general i el govern el seu "fracàs". Però la realitat, com sol ser habitual, no és tan simple. Els sindicats han aconseguit imposar la vaga general allà on són més forts: el sector públic i les grans empreses industrials. A la resta, a les petites i mitjanes empreses i al sector serveis, la vaga ha estat minsa i, a molts llocs, inexistent. La gent ha treballat amb precaucions per evitar els piquets o han pactat recuperar les hores de vaga. Fins aquí, res de nou.

Però a partir d'aquí, si que hi ha hagut en aquest 29-M un fenomen distintiu: les manifestacions pacífiques han estat relativament més importants que la mateixa vaga. Es podria afirmar, fins i tot, que han estat aquestes manifestacions les que han impedit que la vaga general s'hagi percebut com un fracàs. La participació, sense ser extraordinària, ha sigut més contundent que la pròpia vaga. El missatge, doncs, sembla clar per a qui vulgui escoltar-lo: als ciutadans els fa por la reforma laboral, però no creuen que la millor manera d'afrontar-la sigui convocant vagues generals.

Govern i sindicats n'haurien de prendre nota. El govern per explicar millor les seves decisions i els sindicats per assumir que el camí per negociar la reforma laboral no passa per intentar posar el país de potes enlaire sinó fent aportacions assenyades en el tràmit perlamentari de la llei.

Hi ha, però, un altre element distintiu i especialment preocupant: l'augment de la violència. I no només pel que fa a grups anti-sistema purament delictius, sinó també per part dels piquets de vaga dels principals sindicats del país. O CC.OO. i UGT demanen disculpes i prenen mesures reals per acabar amb els piquets, o serà necessari adoptar mesures legals per deixar-los fora de llei i impedir la seva impunitat. Pel que fa a la violència de les màfies antisistema, que tenen el seu santuari a Barcelona, caldrà capgirar les polítiques d'ordre públic, si és que existien, i reforçar-ne el seu caràcter repressiu. Si aquestes màfies s'han instal·lat i se senten còmodes a la capital de Catalunya no és per casualitat, sinó perquè els que han governat la ciutat i el país -des de CiU fins al Tripartit- han fet sempre la vista grossa i han permès tots els excessos per fer-se els progres i els tol·lerants.

Per tot plegat, per la irresponsabilitat de polítics i sindicats, en vint-i-quatres hores Espanya ha passat de ser un país que semblava que podia sortir-se'n per ell mateix a ser equiparat amb Grècia, amb la conseqüent amenaça de ser intervingut directament. Això sí que ha estat tot un èxit.