Perquè no ens creiem el que diu la ciència sobre el canvi climàtic?

La Fundació Miguel Torres celebrarà dilluns vinent al matí a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona una jornada titulada "Perquè no ens creiem el que diu la ciència sobre el canvi climàtic?". Entre els cinc ponents hi ha l'amic i escèptic Antón Uriarte, que presentarà la ponència següent:

Per què dubtem?

Antón Uriarte

Permetin-me, amb perdó, que comenci parlant de la meva experiència personal. Sóc de Sant Sebastià i he viscut tota la meva vida sobre la sorra, gairebé a la platja, en una casa construïda a l'arena, en un barri que originalment era un sorral, cosa que en basc es diu "Ondarreta".

Quan jo era petit i havia marees vives, l'aigua del mar convertia en un aiguamoll l'entorn de casa meva. Hi havia un petit riu pel qual, de vegades, l'aigua, en lloc de baixar, pujava. De vegades, gairebé ens inundávem amb la pujada del mar. Això ja no passa des de fa anys perquè aquell camp que existia darrera de casa s'ha urbanitzat, el riu ha desaparegut i el mar, no només no ha guanyat terreny, sinó que l'ha perdut. Crec que això que he vist amb els meus ulls, al meu barri i en altres de la meva ciutat, és el que ha passat en gairebé totes les costes habitades, no només on jo visc sinó a tot el món.

A part d'aquesta experiència sensorial, que em fa dubtar sobre l'escalfament catastròfic, el consegüent desglaç i la pujada alarmant de la mar, he dedicat molt de temps de la meva vida professional a estudiar i fer classes a la universitat sobre les investigacions científiques dels canvis climàtics del passat. Això m'ha permès saber que la ciència té molts dubtes respecte als canvis climàtics que han afectat el planeta. Per exemple no se sap ben  bé encara per què i com comença una glaciació, o per què i com acaba.

Fins no fa gaire ni tan sols es considerava la possibilitat que el clima de la Terra hagués tingut una història de canvis continuats des de molt abans que la humanitat existís.

Si això és així, si tenim dubtes dels canvis climàtics del passat, tot i que cada vegada tenim més mètodes i dades empíriques per conèixer-los, com no tindrem dubtes de l'evolució climàtica del futur?

Fa pocs dies, James Lovelock, que va ser l'autor de la teoria Gaia, una teoria essencial de l'ecologisme, va comunicar per telèfon, gairebé clandestinament, a una cadena de televisió nord-americana el següent:

"He estat un alarmista respecte al canvi climàtic".


"El problema és que no sabem el que el clima està fent. Crèiem que ho sabíem fa 20 anys. El que va motivar llibres alarmistes-inclòs el meu - perquè semblava molt clar, però no és això el que ha succeït".


"D'acord, vaig cometre una falta"

De què parlem específicament quan parlem d'escalfament global? Parlem de que la temperatura mitjana de l'aire en superfície, combinada amb la temperatura mitjana de l'aigua de la superfície dels mars, està augmentant en conjunt.

La temperatura mitjana global durant el segle XX, calculada pel Centre Nacional de dades Climàtics de la NOAA va ser d'uns 13,9 º C.

La temperatura del segle XX va pujar des d'uns 13/06 º C al principi fins a uns 14.5 º C al final, però no ho va fer d'una forma regular.

La pujada va començar bastant abans que se li pogués atribuir al CO2 l'increment, cap al 1910, i la temperatura va pujar fins al 1945. Després hi va haver un llarg període de estabildad fins al 1975, i del 1975-1998 va pujar de nou.

Per tant, estem des de fa un segle en el més alt. Però en els dotze anys que portem d'aquest segle XXI, malgrat l'increment de CO2, la temperatura no ha pujat.

Aquesta temperatura actual de 14,5 º C té una variació estacional important, d'uns 4 º C. Varia entre uns 12.5 º C al gener, que sol ser el mes més fred a escala global i uns 16/05 º C al juliol, que sol ser a escala global el mes més calorós, hemisferi nord i hemisferi sud inclosos.

Com es veu a la figura són ja bastants cicles anuals, des que va començar el segle, sense que aparegui cap escalfament global, ni accelerat, ni catastròfic.

El IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic) va publicar el 1990 el seu primer informe. En una de les pàgines del resum inicial es vaticinava que la temperatura el 2025 haurà pujat probablement 1 º C respecte a la de 1990.

Ja han passat 22 anys des que es fes aquella predicció. Queden 13 anys per al 2025. Com va el pronòstic?

A la figura mostro amb la línia trencada en blau l'evolució de les temperatures mensuals globals des de gener del 1990 fins a març del 2012 i amb la línia recta vermella mostro la pujada pronosticada com més probable per l'IPCC (uns 0,3 º C per dècada, 1 º C de pujada en el 2025).

És obvi que la predicció no s'està complint.

Realment hi ha encara moltes incerteses en les prediccions, especialment pel que fa al paper del vapor d'aigua i dels núvols i també pel que fa a la variabilitat interna i natural del sistema climàtic, tant per canvis en l'activitat solar, que poden afectar la radiació còsmica i la formació de núvols, com per variacions en els corrents profunds dels oceans.

Tanmateix, tot i aquests dubtes i malgrat els beneficis que un augment moderat de les temperatures i l'increment del CO2 reportaria a la humanitat, especialment per la intensificació de la fotosíntesi, que és la reacció química essencial de la vida terrestre, domina en la nostra societat el pensament pessimista i autoculpatori, tal com manifesta aquesta portada de Nature d'abril del 2009, en què es mostra un enorme pes d '"un bilió de tones de carboni" a punt d'aixafar la Terra.

Per molts escarafalls que la ciència oficial faci, en els propers anys continuaran augmentant les emissions globals de CO2. Xina, l'Índia i altres països emergents, fonamentalment d'Àsia, no renunciaran al gas, el petroli, al carbó, l'acer i al ciment. Tots aquests sectors industrials que emeten CO2 continuen sent fonamentals.

És cert que a Europa en els últims anys s'ha produït una tendència a la baixa en les emissions procedents de la indústria pel fet que els avenços tecnològics permeten que cada vegada s'utilitzi menys energia per unitat de valor produït.

Si a més, amb el comerç de quotes d'emissió de CO2 establert pel Protocol de Kyoto, els governs permeten a les empreses europees que no utilitzin totes les quotes assignades i que venguin les quotes que els sobren, se'ls convida a la pràctica a què es deslocalitzin i marxin amb la seva activitat i els seus llocs de treball a un altre lloc. Un exemple és el que va passar amb l'empresa més beneficiada a Europa pel Protocol de Kyoto, el gegant siderúrgic Arcelor Mittal, que ha venut en el mercat de quotes diversos centenars de milions d'euros de CO2 sobrant, no emès, que li van ser adjudicades gratis. Al govern espanyol li ha costat el Protocol de Kyoto, uns 750 milions d'euros i a les empreses espanyoles no els ha costat gens. Al contrari, amb les quotes no utilitzades han pogut fer caixa.

De qualsevol manera, la principal proposta per evitar les emissions de CO2 és la substitució dels combustibles fòssils per altres fonts d'energia. D'aquesta manera a Europa el lobby nuclear, molt influït per l'empresa estatal francesa Areva, ha fet tot el possible aquests anys per demonitzar el CO2, per contrarestar el fet que l'energia nuclear té seriosos inconvenients, pels seus riscos d'accident com s'ha comprovat a Fukushima, per la gestió dels residus radioactius i, sobretot, crec jo, per l'enriquiment de l'urani que pot anar lligat, si no es controla internacionalment, a la proliferació de les armes nuclears.

Finalment, unit al paradigma vigent de que els combustibles fòssils són dolents, la ciència ens ha vingut amenaçant amb el paradoxal advertiment que a més de ser dolents, s'acaben.

Fins fa un parell d'anys era gairebé un dogma el creure que els recursos de gas i de petroli s'esgotarien amb rapidesa, però als Estats Units, aquests últims cinc anys, d'una forma callada i silenciosa, noves tècniques de perforació horitzontal dels estrats i de fracturació hidràulica de les roques del subsòl (l'anomenat "fracking", tan odiat pels ecologistes) han permès un boom en la producció dels anomenats gas i petroli no convencionals.

De fet, als Estats Units, els més de 25.000 pous perforats aquests quatre últims anys, que utilitzen la tècnica del fracking, han fet que aquest país es converteixi en el primer país productor de gas natural del món, superant a Rússia, i que els preus del gas hagin baixat dràsticament fins a ser en l'actualitat cinc vegades més barats allà que a Europa.

En gairebé tot el món aquestes tècniques d'explotació van sent acceptades políticament. Un dels casos recents més destacats és el del govern peronista de l'Argentina, que ha mostrat la seva alegria per la possibilitat d'explotar amb aquestes tècniques de "fracking" els esquists del jaciment de Vaca Morta, expropiat a Repsol.

Però a Europa, el pessimisme dominant i les traves ecologistes ha aconseguit frenar fins ara aquestes explotacions de gas i petroli no convencionals. El país que més s'oposa a les prospeccions és, naturalment, França, el parlament del qual va votar fa un any un acord en contra. "França no té gas", li vaig sentir dir textualment a Sarkozy en un debat televisat. Però se sap que " haberlo, haylo", tant a la conca de París com a la regió del sud-est de França.

A part de gas no convencional, aquestes noves téniques han permès als Estats Units augmentar també la producció de petroli, especialment a Texas i a Dakota del Nord.

En altres parts del món, per mètodes més clàssics, s'han descobert noves bosses al subsòl marí, com és el cas del Brasil i ha augmentat l'explotació de crus pesants i de sorres bituminoses en països políticament molt diferents com el Canadà o Veneçuela.

Finalment, el carbó, igual que va ser fonamental en el desenvolupament d'Europa durant el segle XX ho està sent ara al desenvolupament de països com la Xina o l'Índia. Les reserves globals són molt importants, suficients per a ser explotades durant segles, i la seva producció augmenta cada any.

En conclusió i en resum: si dubto de la ciència quan la ciència parla del canvi climàtic és perquè tinc la sospita que la ciència és parcial i a més exagera. No nego que les molècules de CO2 absorbeixin la radiació infraroja i escalfin l'atmosfera. El que no crec és que l'increment del CO2 estigui produint un escalfament catastròfic. Crec que el pessimisme sobre la humanitat i sobre el clima ven bé i que la demonització del CO2, al qual es tracta falsament de principal contaminant de l'aire, ha obtingut tant d'èxit perquè aquesta idea de la catàstrofe climàtica ha anat acompanyada d'interessos econòmics i polítiques egoistes, que han manipulat la presentació al públic de les dades.